Crítica de llibres

Crítica de ‘Les muses’, de Jordi Cussà: la fascinació per la creació

L’obra pòstuma de l’escriptor del Berguedà conclou la trilogia que havia començat amb ‘La serp’

MARC VILA

Resulta inevitable acostar-se amb reverència a una obra pòstuma. ‘Les muses’ (Comanegra), de Jordi Cussà Balaguer, mort l’11 de juliol del 2021, produeix aquest efecte agredolç de comiat. El llibre proposa, a més, una reflexió al voltant d’un dels temes més sucosos de la literatura: la inspiració. El to, no obstant, no és fatalista, sinó més aviat lúdic, d’acord amb aquest esperit ‘outsider’ de les lletres catalanes.

L’editor adverteix que ‘Les muses’ no és el resultat d’una operació de rescat i poliment, sinó una obra que va tancar el mateix escriptor, poeta i traductor del Berguedà. De fet, amb aquest títol conclou la trilogia que havia començat amb ‘La serp’ (2001) i va seguir amb ‘El cíclop’ (2017).

Personatge misteriós

Notícies relacionades

La novel·la presenta una narració dins d’una narració amb dues línies que acaben confluint. La primera recupera l’interès de Cussà per la història i hi desfilen grans genis com Ramon Llull, William Shakespeare i Mozart. En l’origen es troba el personatge misteriós del segle XIII, Ponç Fernandó, «apòstol de la lucidesa i la bogeria», legatari d’una poció màgica que dona accés a l’«ànima irracional» i atia la creació pura (no exempta de riscos). L’altra se situa en el present: la directora editorial Adriana Glaubera i l’escriptor Virgili Pardal (àlter ego de Cussà) sobreviuen al precari món literari, fascinats per aquests noms de l’art universal.

Malgrat la disparitat de les peripècies, que de vegades poden fer despistar el lector, la trama cavalca a bon ritme gràcies sobretot al personatge de l’escriptor, que té entitat pròpia. ‘Les muses’, al cap i a la fi, és una mescla d’«utopia i ucronia», un fecund joc narratiu amb què Jordi Cussà va posar un punt final rodó a la seva obra.