Britney Spears contra la literatura catalana a la London Book Fair

Però tornem als catalans i comencem pels veterans. A l’agència Balcells estan treballant, amb el recolzament del Llull, les vendes de Gabriel Ferrater, del naixement del qual es compleixen 100 anys i que és inèdit de moment en anglès, i recuperant Jaume Cabré, prou traduït, des d’una perspectiva audiovisual. Una coproducció europea per al ‘Jo confesso’, que tantíssim eco va tenir a Alemanya, seria una bona notícia. Per la seva part, a Casanovas & Lynch estan collint els fruits de la popularitat de Mercè Rodoreda, després que Jia Tolentino, tota una icona mil·lennista i un fenomen editorial als Estats Units, recomanés ‘La plaça del diamant’. A l’agència acaben de vendre els drets a Turquia, Sèrbia, Polònia i Israel i estan a punt de tancar l’acord amb Suècia.

Entrar en la indústria editorial anglosaxona, tant britànica com nord-americana, és una tasca ímproba, però no per això la literatura catalana ha deixat de comptar amb fidels còmplices. Un d’ells és l’australià Douglas Suttle, que va viure durant una dècada a Catalunya, on va cultivar una personal passió per la literatura catalana, fins al punt de crear a la Gran Bretanya un petit segell, Fum d’Estampa, destinat únicament a la literatura d’aquí.

Petita i increïble

Al catàleg de l’editorial, que s’ha obert en els últims temps a altres llengües europees, conviuen en anglès Joan Maragall amb Joan Fuster, Bel Olid amb Anna Punsoda, i el seu ‘best-seller’ absolut, ‘El cant de la joventut’, de Montserrat Roig. «El català és una llengua petita que produeix una literatura increïble», explica la també editora del petit segell Alice Banks, conscient que traduir suposa un desemborsament més gran per a l’anglès perquè, a més dels drets, s’ha de comptar també amb la feina del traductor. «No sempre els llibres que estimem donen diners», diu entre orgullosa i resignada.

Degà de la literatura traduïda

Un dels actes d’aquest dimarts a la fira va reunir l’escriptor i també traductor Raül Garrigasait amb l’editora i periodista Rosie Goldsmith i en especial amb el veterà editor escocès Christopher MacLehose, degà de la literatura de ficció traduïda de l’edició britànica, que no només s’ha guanyat el respecte per ser una rara avis sinó per la qualitat de les seves eleccions: Saramago, Pasternak, Lampedusa, Bulgakov, Solzenitsyn al segell Harvill que va liderar durant 20 anys i va ser un pont entre cultures, que ara amb el Brexit sembla alguna cosa molt del passat.

Notícies relacionades

Barcelona reivindica les seves il·lustres escriptores: benvinguts a la ciutat explicada en femení

¿Val la pena?

«Per sort, la Unió Europea no està posant massa traves a la negociació de drets d’autors europeus», explica l’editor, que als seus 82 anys va vendre recentment a Penguin Random House la seva antiga editorial i n’ha creat una de nova, Mountain Leopard Press. L’escocès, també enamorat de la literatura catalana –va ser amic de Jesús Moncada– té entre els seus galons haver publicat ‘Incerta glòria’ de Joan Sales, a la neta del qual va conèixer a Barcelona, després d’haver-se assabentat que la novel·la tenia versió en francès i en alemany, però no en anglès.

Poc atrevit

L’editor és crític amb el sistema editorial anglosaxó, al qual titlla de poc atrevit. «No crec que l’anglès sigui la llengua més important per a la difusió de literatura estrangera, perquè la major part dels autors en altres llengües són recollits abans en francès. Jo, sense anar més lluny, vaig conèixer Anna Politkóvskaia o Cees Nooteboom per les seves traduccions franceses». També recorda amb nostàlgia els vells temps editorials, quan, després de la Segona Guerra Mundial, molts editors europeus van buscar refugi a la Gran Bretanya, llegien en altres llengües i van implicar una mirada més àmplia i generosa. «Però avui els grans grups no tenen aquesta inquietud i això explica per què autors com Eduardo Mendoza o Javier Marías tardin tant a ser traduïts a l’anglès».