Tony Gratacós: «Els espanyols tenim complex d’inferioritat»

¿’Nadie lo sabe’ és realment una novel·la històrica? 

No, però perquè a mi no m’agrada el terme. Sona a una cosa que serà molt densa, escrit amb paraules molt complicades... Res d’això, és un ‘thriller’ basat en fets reals, en la documentació que jo he recopilat del viatge de Magalhaes i Elcano.  

¿Quant hi ha d’història i quant de ficció?

El 80% del que passa a la novel·la està basat en fets reals. Jo parteixo de coses que van passar, però el meu paper com a escriptor entra en acció a l’hora d’omplir els buits. Aquest 20% inventat crec que és molt potent i canvia la perspectiva de la història. 

¿Què l’ha fet remoure aquesta part de la història? 

Hi ha diverses coses del relat oficial que em van cridar l’atenció. Es diu que després de tres anys d’expedició, dels 230 homes que van sortir només en van tornar 18. N’hi ha un, Antonio Pigafetta, que durant la travessia escriu una crònica oficial del viatge. ¿Et pots creure que no esmenta ni una sola vegada a Elcano? ¿Què desagraït, veritat? A això se li afegeix que, dos anys després d’haver completat la primera volta al món, Elcano aquí és com un superheroi; no obstant, demana permís al rei per entrar a Valladolid amb armes i guardaespatlles. ¿Quina por podia tenir? I a més de tot això, demana ser el capità d’una nova expedició que repetiria la mateixa ruta, però només aconsegueix que l’anomenin segon de bord, malgrat que és l’únic al món que sap el camí perquè l’ha fet abans. Tot això és, com a mínim, sospitós. 

La història l’escriuen els que tornen.

És clar. Pot ser que aquests 18 no diguessin tota la veritat. Allà s’encén la metxa del llibre. 

¿La seva intenció amb la novel·la era desmitificar els personatges històrics? 

No. Jo només volia posar al lector modern davant el mirall de la història, i per a això s’ha d’agafar-lo i sacsejar-lo amb alguna cosa sorprenent. El protagonista que jo incorporo al llibre, Diego de Soto, amenaça de convertir Elcano en un brivall revelant la veritat. Si acaba o no sent així, s’ha esbrinar llegint. 

Diego de Soto és un curiós aspirant a cronista obsessionat amb la veritat. ¿Hi ha alguna cosa de vostè en aquest personatge? 

Sí. Hi ha alguna cosa de mi i de tots nosaltres. Ell té aquest afany de prosperar i d’augmentar el nostre prestigi, però també de disseccionar la realitat i de trobar-ne una de nova. 

¿Aquesta mateixa ambició va ser la que el va portar a autopublicar ‘Nadie lo sabe’ a través d’Amazon?

Sí. Jo vaig escriure el llibre i l’hi vaig passar a la meva dona i a la meva filla, totes dues em van dir que estava molt bé, així que el vaig enviar a una agència literària. El projecte va agradar i vaig aconseguir que em representessin, però vaig rebre el ‘sí’ el mateix dia que a Espanya es decretava el confinament. La pandèmia va canviar les coses i les editorials no apostaven per autors nous, anaven a cop segur. Em van rebutjar sis vegades fins que vaig decidir autopublicar a Amazon, i allà les coses van anar molt bé. Després ja vaig aconseguir firmar amb Destino. 

I ara la seva primera novel·la és un ‘best-seller’.

He venut 20.000 exemplars amb la primera edició, ha sigut una aventura com la d’Elcano, com donar la primera volta al món. 

¿En aquest país es parla prou de la història? 

Aquí tenim un passat molt ric i, malgrat això, estem acostumats a passar-lo per alt. Com si tot allò ja estigués encartonat, però si aquesta terra parlés explicaria històries de sang, suor, i llàgrimes. Ens emocionem amb un episodi de ‘Joc de Trons’ quan els nostres orígens parteixen de coses igual d’emocionants. L’espanyol té tendència a no gratificar els seus herois, a la gent que ha fet alguna cosa pel país: Hernán Cortés, Magalhaes, Elcano... No ens estimem, tenim complex d’inferioritat i és una pena. 

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

¿Creu que tenim tendència a jutjar fets del passat amb els valors actuals? 

Totalment. En el descobriment d’Amèrica, per exemple, no hi va haver un genocidi. La intenció no era arribar-hi i matar tots els indis; per descomptat que hi va haver excessos, però Espanya tenia la consciència que es trobava una cosa nova. Ja ens preguntàvem si realment teníem dret a conquerir territoris que no eren nostres, i si era lícit el que s’estava fent. Els Reis Catòlics van nomenar espanyols de ple dret els ciutadans del nou món, exactament igual que ho era algú nascut a Castella. No es poden jutjar fets històrics des de la perspectiva actual, sinó que s’ha d’entendre el moment en què van passar.