‘The fairy queen’ al Palau de la Música: unes fades sense màgia

Notícies relacionades

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

Rozalén: "Soc una tia alegre, però m’emprenya el que és injust"

Tot i que totes dues s’anunciaven semiescenificades, només l’última se’n pot considerar. L’obra, que adapta la comèdia de William Shakespeare ‘Somni d’una nit d’estiu’, es va presentar valent-se d’ombres xineses, projeccions, una il·luminació que creava atmosferes i una mica de joc escènic, tot i que al final tot això va resultar tenir cert aire de festival de fi de curs. Malgrat que a ‘King Arthur’ la proposta escènica es va limitar a moure els intèrprets entorn de l’orquestra, aquesta nova coproducció –amb el Concertgebouw Brugge de Bèlgica– que comptava amb més mitjans no va aconseguir superar la vetllada anterior. La tensió teatral dequeia contínuament, el duo ‘No, no, no, no, no; no kissing at all’ va semblar més absurd que grotesc o divertit i la coneguda ària ‘Oh let me wheep’ va passar sense pena ni glòria.

Va declamar els textos de la ‘regista’ i dramaturga Isaline Claeys l’actriu Sílvia Bel, encarregada també de manipular algun objecte. En tot cas, novament van tornar a brillar tant la massa coral –que va cantar alguns passatges amb la partitura a la mà–, no així els seus solistes per separat, excepte el tenor Jacob Lawrence i, en menor mesura, el contratenor Jan Kullman i el tenor Hugo Hymas (definitivament, es va trobar a faltar la soprano Sophie Junker). Després d’uns primers compassos una mica nerviosos, el conjunt orquestral, amb Anthony Romaniuk en el clave i l’òrgan, va ratificar el que va exhibir dilluns: els seus membres són uns virtuosos que disfruten en gran amb el seu superb art.