Pretensió intel·lectual

Des del principi, Caza de brujas ens vol convèncer de la seva capacitat provocadora, i aquesta és només una de les moltes mostres de desesperat postureig que ofereix mentre fingeix examinar el dilema que afronta una professora de filosofia de Yale –Julia Roberts, impecable– quan un dels seus col·legues més pròxims i la seva alumna favorita es veuen embolicats en un presumpte cas d’agressió sexual. El que ha passat no importa tant com la reacció pública a l’acusació, que el director Luca Guadagnino utilitza per enunciar una plètora de qüestions relacionades amb la cultura de la cancel·lació com la tirania woke, la bretxa generacional que divideix el feminisme i el masclisme del món acadèmic. La seva negativa a explorar-les sintonitza amb un present en què les creences importen menys que l’exhibició de creences, però també evidencia un reaccionari oportunisme.

Més que per assenyalar com els guardians del món de les idees traeixen aquestes idees pel seu propi interès, la pel·lícula fa servir l’elit del món universitari com a coartada per exhibir molt d’intel·lectualisme buit però aclaparador i gens de la seductora sensualitat que malgasten les millors pel·lícules de Guadagnino. Els seus personatges, tots desagradables, amb prou feines s’aturen a respirar mentre escupen xerrameca sobre la naturalesa del lliure albir o l’ètica de la virtut, ens cusen amb al·lusions a Foucault, Hegel, Heidegger, Nietszche i Adorno, i es vomiten entre ells arguments regurgitats. I mentrestant Guadagnino els fa comportar-se d’una manera inexplicable, mentre omple la pel·lícula de subtrames a la fi intranscendents i escenes de significat indesxifrable. A causa de tot plegat Caza de brujas és un misteri mancat de curiositat, i una diatriba sense tesi. Un posat i prou.

Notícies relacionades

‘La casa del diablo’ i els assassinats satànics

A favor i en contra de deixar Eurovisió

‘Caza de brujas’

Luca Guadagnino (17/10/2025)