Lucía Lijtmaer: «A les dones se’ns educa per pensar que l’amor és el més important»

En els últims anys, Lucía Lijtmaer (Buenos Aires, 1977) s’ha convertit en una de les veus més rellevants i versàtils del nostre panorama cultural. A més de les seves col·laboracions en premsa i ràdio, aquesta periodista amb una fortíssima pulsió literària ha publicat una novel·la amb forma de crònica (‘Casi nada que ponerte’, Libros del Lince, 2016), un assaig sobre la presa de consciència feminista (‘Yo también soy una chica lista’, Destino, 2017) i un altre en què fustigava els llocs comuns dels nous reaccionaris (’Ofendiditos’, Anagrama, 2019). També ha organitzat un festival d’humor feminista, 'Princesas y Darthvaders', i impartit conferències i cursos de crítica cultural. Però sobretot, Lijtmaer ha construït, junt amb la seva amiga i companya de fatigues Isa Calderón, un ‘podcast’ cultural, amb molta comèdia i amb biaix de gènere, que és un dels més escoltats a Espanya i que les milers de seguidores han convertit en religió: ‘Deforme Semanal Ideal Total’, un format a Radio Primavera Sound que a més ja les ha fet guanyar  dos premis Ondas l’últim any.

Barcelonina nascuda a l’Argentina, l’autora ja fa diversos anys que està instal·lada a Madrid, i en ella, igual que hi conviuen diferents identitats, també ho fan unes quantes ànimes culturals. Perquè Lijtmaer pot parlar amb la mateixa passió i coneixement de causa del cas Britney Spears i de Virginia Woolf, d’antropologia urbana i de la psicoanàlisi que porta als gens, de Suede i de Missy Elliott. A la novel·la que publica ara amb Anagrama, ’Cauterio’, conflueixen algunes d’aquestes vetes, i és un llibre destinat a col·locar-la a la primera línia de la nostra literatura. Una història que en realitat en són dues, entrecreuades en capítols consecutius. La primera narra l’odissea d’una dona jove, a la Barcelona de fa poc, que viu aniquilada pel desamor d’un home que la maltracta psicològicament. La segona ens porta a la Nova Anglaterra puritana del segle XVII, i ens presenta uns personatges històrics femenins que van sortir de la norma. Els dos relats descriuen, amb mestria narrativa i esquitxats de retalls d’humor, terror i aventura, els esforços que fa segles que les dones fan per ser lliures. No només respecte dels homes, els seus poders i les seves religions, sinó també respecte de la mateixa idea de l’amor.

¿Amb quina de les dues històries va començar tot?

Tot va començar amb dues imatges que tenia al cap i no se n’anaven: la d’una dona en una illa, enterrada, lluny de casa. I també la d’un animal que s’estavella contra un vidre. Dues imatges paral·leles que tenien en comú la idea d’aïllament. I pensava, ¿qui és aquesta dona? D’altra banda, sempre m’ha interessat la història dels primers puritans als Estats Units, i em vaig posar a investigar. Ja coneixia la història d’Anne Hutchinson, que va ser una de les primeres dissidents dins del puritanisme. Però vaig trobar que hi havia una altra dona, Deborah Moody, que havia fet el mateix trànsit però era molt menys coneguda, i la història menys tràgica. Deborah havia aconseguit muntar la seva pròpia comunitat, i havia fundat el que avui es coneix com a Gravesend, a Brooklyn (Nova York). Ella va fer el primer traçat urbanístic modern i va ser considerada la dona més perillosa del món en aquell moment. Quan vaig anar a parar amb Deborah Moody vaig dir: «Ja ho tinc». Aquesta dona és ella.

¿I l’altra?

Era a Barcelona, a finals del 2019, i em va venir la idea d’aquesta veu que representa tot aquest cúmul de dones que jo he conegut, de la meva generació, que poden explicar una història molt més contemporània del que els passa entorn de la idea de l’amor. De l’amor com a trampa per a les dones, que és una mica la idea del llibre.

¿La caça de bruixes pot servir per explicar el present d’alguna manera?

Tant Hutchinson com Moody són anteriors a la caça de bruixes de Salem. Elles viuen una persecució sobretot política, perquè en aquell moment la política i la religió van de la mà. Evidentment hi té alguna cosa a veure, perquè són dones expulsades de les seves comunitats. Però bé, no les maten. Al ser una novel·la i no un assaig, em resulta més difícil trobar un paral·lelisme amb la cosa contemporània, que sí que vaig traçar més a Ofendiditos. Però em semblava interessant veure com entre les dones d’aquella època, les que tenien certa llibertat social eren, curiosament, les llevadores, les que tenien un ofici, o les que ja havien enviduat i tenien una capacitat econòmica. En aquest moment, en canvi, la caça de bruixes s’associa absurdament a una idea de puritanisme contemporani que és el feminista. Això és el que sentim a la premsa: «Vivim una nova era puritana que no ens deixa dir res». És com si s’hagués invertit el debat.

La part del segle XVIII està construïda amb moltíssim detall, tant en l’atmosfera com en la manera d’explicar.

Suposo que és perquè he estudiat Filologia anglesa i perquè tinc determinats referents literaris. Haver llegit Hawthorne al seu moment. O tot i que sigui posterior, Edith Wharton, que és una escriptora que et serveix per als dos ambients, perquè déu-n’hi-do quina antropòloga social que era a L’edat de la innocència. A mi m’agradava que el personatge contemporani tingués un punt irònic. Retrata les dones i homes de la nostra generació, el temps social, la gentrificació, el que passa quan et deixen, canviar de pis... I això clar que ho conec de primera mà. Però amb l’altre jo, intentava que fos universal. El fet de dir: «¿Com començo de nou?» En el fons això és el que les dues històries tenen en comú. Com començo de nou. I això es pot narrar d’una manera molt literària o d’una manera molt contemporània.

¿Les va escriure totes dues de manera diferent?

Curiosament sí, però per una qüestió de disciplina. La part del segle XVII gairebé en la seva totalitat la vaig escriure entre les 6 i les 9 del matí. Quan estem tots sotmesos a tants estímuls, si tu et lleves a trenc d’alba i et poses a escriure, hi ha alguna cosa que té a veure amb estar fora del món. L’alba, els primers ocellets... hi ha alguna cosa que està en total calma, tot i que pugui sonar una mica cursi, que et treu de la contemporaneïtat. A partir de les nou comença a sonar el WhatsApp i és molt més difícil ficar-te al Massachusetts del 1650 [rialles]. En canvi l’altra part, tot i que sí que requeria disciplina i estar asseguda unes hores al dia, no exigia un ambient tan concret. També vaig tenir la sort que em van donar una beca de l’ajuntament a Barcelona i em vaig poder dedicar a estar dos mesos en una biblioteca escrivint. En el fons, els escriptors el que necessiten és temps.

¿Què li interessava del personatge real de Deborah?

Explorar la idea d’una utopia que l’altre personatge no té, perquè l’altre personatge està destrossat. Deborah té un pla. I m’agradava la idea de no quedar-nos en el punt de com de malament es passa quan es passa malament. Quina gosadia pujar, com ella, a un barco, un d’aquests barcos d’Anglaterra a les colònies en què molta gent moria per malalties. I a més, em venia de gust pensar que elles construïen un món pensat des de les dones. Tot i que en la realitat no era així. Jo volia que Deborah fos un personatge fort. Això sí que ho tenia clar. Deia: «Sisplau, necessito la força que l’altra no té». Almenys al principi. Després ja s’embolica la cosa [rialles]

El personatge de la parella de la protagonista contemporània posa de manifest aquest masclisme que tant han fustigat al ‘podcast’: el de tants homes que es diuen feministes i d’esquerres. ¿És un mal molt estès?

No ho sé, depèn del que et trobis pel món. Jo no puc parlar de tots els homes, però totes podem viure situacions difícils de masclisme, no només en la parella. El que sempre m’ha interessat és la pregunta de per què hi ha qui surt d’un tipus de relació i per què hi ha qui no en surt. El com estem construïdes sentimentalment, quina és la nostra història emocional. I clar, la idea de l’esquerra té a veure amb el fet que per a mi seria molt fàcil retratar un paio masclista, d’ultradreta, que és una mala persona. Però no. Es tracta de parlar dels entorns que jo conec.

¿Parlaria de maltractament psicològic, en el cas d’allò que pateix la protagonista?

Posar una paraula a una cosa que jo he fet en la ficció em resulta difícil. El que sí que em sembla clar és l’espessor d’aquest tipus de control. ¿Saps? Hi ha una cosa espessa que passa a les relacions sentimentals en què hi ha control, i que és molt difícil de definir. Suposo que sí, suposo que és maltractament psicològic. Potser per a un terapeuta estigui clar. Però com que jo no ho soc, no m’atreveixo a posar-li nom. Aquest és un treball literari, molt emocional. Em resulta difícil posar-li etiquetes.

Algunes de les dones que surten a la novel·la s’autoenganyen respecte a les seves relacions amoroses per poder seguir endavant. ¿És una constant?

A les dones se’ns educa per pensar que l’amor és el més important. Llavors, és evident que formarà part de la nostra història, de com ens construïm. I la dependència també. Tot per a nosaltres pot acabar girant al voltant d’això. Les dones podem quedar per disseccionar –i no és un tòpic– setanta vegades la mateixa qüestió amorosa sobre el mateix paio. ¿Com passa això? A més, més enllà que els personatges siguin o no maltractats, elles també es maltracten molt a si mateixes. Es fan molt mal els personatges en aquesta novel·la. Per no poder escapar, pel que sigui. Hi ha una qüestió del cos molt important. Deixar de menjar, per exemple. La relació de les dones amb el seu cos és una constant.

Ho reflecteix també amb la vellesa: Deborah, quan és més gran, també és més lliure. Ja no la desitgen, no la miren.

És clar. Ella es torna invisible, i per tant és poderosa.

Un altre tema molt present a la novel·la és el de les amigues. També ho és en la seva vida, fins al punt que ha organitzat la vida professional amb una de les seves millors amigues. ¿Per què és tan important l’amistat femenina?

Igual que s’ensenya socialment que l’amor és el més important, quan entrem a l’adolescència sembla com si l’amistat entre dones deixés de ser tan important a favor de ser desitjada. En canvi, ¿a qui acudeixes quan tens un problema, quan alguna cosa et fa mal, quan has de parlar d’alguna cosa? Moltes vegades no és a la teva parella, és a la teva amiga. I no només m’interessa l’amistat femenina, també l’amistat en general. De fet, el següent que escriuré és sobre l’amistat en general, els grups d’amics. Em sembla molt important tractar aquests vincles, que moltes vegades són els més guaridors i els més importants. I és veritat, sí. Per a mi és molt important. Fixa’t això que deies: Fins al punt que jo treballo amb la meva millor amiga. Quan vaig acabar la novel·la, vaig pensar que d’alguna manera freudiana jo havia posat dues dones recolzant-se. Alguna relació hi haurà.

Al llibre també és molt minuciosa amb la geografia: la de Barcelona i la de la Nova Anglaterra del XVII. Hi ha una pulsió d’urbanista, allà.

És veritat, tinc un interès molt obsessiu per l’urbanisme. L’urbanisme defineix la nostra vida. Antropològicament, econòmicament... en tot. El barri en què vivim defineix la nostra vida. Als barris hi ha marques socials constants de qui som, de com som. Les cases en què vivim, com estan construïdes. El tipus d’avingudes, el tipus de carrers, les estructures. Passejar per una ciutat és una manera de conèixer molt bé on ets, però també és història viva. Les ciutats són històries vives. Jo vaig tenir una secció a El Periódico de Catalunya, en què parlava sobre la relació entre la música i l’urbanisme. Per exemple, com les cases de dues plantes a Detroit van marcar el so de la ciutat, perquè els pianos que es feien per a aquestes cases eren de determinada mida i tenien un preu més baix que feia que les famílies afroamericanes poguessin tenir un piano a casa. Això va determinar absolutament la música que es va fer allà. Aquest tipus de coses em fascina.

A la novel·la converteix la rica zona alta de Barcelona en un escenari gairebé de terror, molt ombrívol. ¿És només un recurs literari, o realment la veu així?

La zona alta de Barcelona és preciosa. Però sí, m’aterreix. M’aterreixen especialment els barris acabalats a l’agost, quan no hi ha ningú perquè tothom se n’ha anat a les segones residències. També el barri de Salamanca, a Madrid. Una vegada a l’agost era a Madrid i sortia de casa d’un amic que vivia per allà, vaig fer el camí caminant fins a casa meva i vaig pensar, ¿on soc? Era una pel·lícula de terror. Sempre em fa molta gràcia que a les pel·lícules de terror siguin els túnels o els barris populars els que fan por, quan realment els barris deshabitats són els pijos.

Com a teló de fons de la part actual de la novel·la estàhi ha l’onada de canvi polític que es va viure a Espanya fa més d’un lustre, amb aquest municipalisme que representa la parella de la protagonista. ¿Què en queda, de tot allò?

En el cas específic de Barcelona, el municipalisme ha sigut dels pocs optimismes polítics que encara perduren, més enllà del color polític de cada un. La idea de municipalisme és una idea molt potent. Treballar des de la ciutat. Quan tu li canvies el traçat a un carrer o li poses un semàfor, o poses llum on no n’hi havia... aquesta és la política que la gent nota i entén, no la política maximalista. En aquest sentit jo crec que sí que hi ha hagut una certa resistència per part dels municipalismes. Per descomptat, no a Madrid, on s’és molt lluny d’on semblava que s’anava a ser. Jo ho vaig situar en aquell moment perquè em va semblar interessant políticament i socialment. Fixa’t que parlo de Joan Clos. Barcelona venia d’una etapa tan faraònica cap al 2004 i just abans de la crisi, de tanta bonança econòmica però també d’un discurs tan, tan triomfalista, que tot i que no surt específicament a la novel·la, m’agradava la idea de tractar la Barcelona posterior, que és la Barcelona de la crisi econòmica.

En ’Yo también soy una chica lista’ va encunyar el concepte del «cop al cap», el moment que vostè, ja no tan jove, va prendre consciència de com funcionava el món realment i es va fer feminista. A les protagonistes de ’Cauterio’, d’alguna manera, també els passa. ¿Continua sent difícil?

Jo crec que cada vegada hi ha més dones construïdes des del feminisme. Tu a una dona de 20 anys, que ja han viscut les manifestacions multitudinàries, que ja coneix el discurs feminista, ja no pots construir-la des de cap altre costat, per més que hi hagi formacions polítiques que vulguin parlar d’aquest altre costat. «La vuelta al hogar». ¿Qui creurà això? ¿Quina dona el 2022 no tractarà la seva vida des del control del seu propi cos, des del seu propi desig, des del seu propi pensament...? Sí, hi ha moltes dones que no estan construïdes des del feminisme, però ja hi ha certs discursos que elles tampoc s’empassen.

¿Li preocupa o li agrada la idea que qualifiquin el seu llibre com a «novel·la feminista»?

Ho han de definir els altres. I insisteixo en la qüestió íntima: quan una escriu no sap el que està fent fins que ho acaba. Jo no tenia una intenció quan em vaig posar a escriure aquesta novel·la. És el que em surt. Sí que m’importa dir que això és una novel·la, no és un assaig. Que és una ficció. L’etiqueta feminista no em molestarà pas, per descomptat que no. Però no hi ha una construcció conscient per la meva banda, com de «vinga, faré una novel·la feminista». Després ja que cadascú faci la seva lectura. És el lector el que acaba definint el teu llibre.

Com la protagonista, vostè va venir de Barcelona a Madrid. ¿També fugia d’alguna cosa?

No, jo no vaig sentir que fugís de Barcelona. Tampoc sé gaire bé per què vaig venir. Va ser una decisió molt meditada, però molt poc conscient. Sí que és cert que en aquell moment a Barcelona, en plena crisi, no tenia feina. I el treball que tenia era a Madrid. Havia aconseguit una col·laboració amb un diari i havia començat a treballar amb La Casa Encendida. I vaig dir ‘bé, doncs ho provarem’. I vaig venir aquí.

¿I quin paper representen les dues ciutats ara com ara en la seva vida?

Tinc una relació profunda amb les dues. Madrid és el lloc on visc, on soc molt feliç i tinc una vida que m’agrada molt. Però clar, jo no vaig venir amb 20 anys a Madrid, sinó amb trenta i tants. Per això Barcelona és... el meu mapa sentimental. I no soc nostàlgica en absolut. Però quan tu deixes de viure en una ciutat en què vas viure, cada lloc està lligat a una memòria. Perquè tu ja no vius allà. Tot i que jo hi vaig prou per sentir-me barcelonina total.

Aquesta és la segona obra de narrativa, i també ha publicat dos assajos. ¿En quin tipus d’escriptura se sent més còmoda?

Les dues m’agraden molt. Sí que és cert que l’assaig em sembla més fàcil, perquè requereix simplement un rigor i un estudi. En canvi, a la ficció has de treballar el territori de la imaginació, que és complicat. Però el més difícil de tot, en realitat, és parlar de gent real, perquè en això hi ha una responsabilitat. Quan jo vaig escriure ’Casi nada que ponerte’, que tot i que és narrativa està basada en gent real, vaig sentir una profunda responsabilitat amb les vides d’aquestes persones. Aquesta és la barreja més difícil. Però l’assaig... l’assaig el disfrutes molt. Moltes vegades a la gent li resulta més seriós, no entenc per què. En realitat és només posar en ordre unes idees. Però a mi la ficció em sembla molt més difícil. També més joiosa. Perquè una vegada que t’inventes un món, ho pots fer com vulguis. I això és genial. Jo el disfruto més.

Notícies relacionades

La gala benèfica People in Red és la Met Gala catalana

Guia per a una bona aplicació del retinol

Un nou llançament sempre és territori abonat per a inseguretats. Arribar-hi amb l’èxit del podcast, amb una trajectòria periodística més consolidada i amb un premi Ondas, ¿li fa afrontar-ho més tranquil·la?

¡En absolut! Tot això és genial que hagi passat, i haver sigut periodista és un entrenament per a moltes coses. Però, ¿com dir-ho? Sempre és una preocupació que et prenguin seriosament. Perquè tu llances allà la teva criatura i dius: «Mira, mama, què he fet, espero que t’agradi». Després hi ha els tòpics de sempre: que si això va sobre tu, perquè sembla que les dones no podem fer ficció i que allò que escrivim sempre ha de ser autoficció... La lectura mediàtica sempre genera molta ansietat. I després espero que els lectors arribin i la disfrutin. Però bé, relaxada, no n’estic. Tot i que aquest és el signe dels nostres temps.