Els premis del cine espanyol

Goya 2022: Zeltia Montes i Fatima Al Qadiri trenquen la bretxa de gènere en la categoria de banda sonora

  • Parlem amb les compositores nominades per les músiques de ‘El buen patrón’ i ‘La abuela’

  • És la primera vegada que dues dones aspiren al guardó, en paritat amb els homes

Goya 2022: Zeltia Montes i Fatima Al Qadiri trenquen la bretxa de gènere en la categoria de banda sonora
4
Es llegeix en minuts
Beatriz Martínez
Beatriz Martínez

Periodista

Ubicada/t a Madrid

ver +

Dins dels diferents departaments que componen la realització d’una pel·lícula, el de la composició de bandes sonores continua sent un dels que arrosseguen una bretxa de gènere més gran. Fins fa molt poc resultava excepcional veure una dona al capdavant de l’‘score’ de qualsevol producció; no obstant, en els últims anys el percentatge sembla haver augmentat considerablement. Des del 4% de representativitat segons l’Informe CIM del 2017 a l’11% aconseguit el 2020. Estan sorgint noves veus femenines dins d’aquest panorama totalment masculinitzat i això resulta fonamental a l’hora d’aconseguir un equilibri dins del panorama audiovisual espanyol. 

L’any passat, Aránzazu Calleja i Maite Arroitajauregi van aconseguir una fita, quan es van convertir en les primeres dones que guanyaven en la categoria de millor música original un Goya. Al llarg de la història dels premis, tan sols han sigut nominades Eva Gancedo, en dues ocasions (per ‘La buena estrella’ i por ‘La noche del hermano’) i Nawja Nimri juntament amb Carlos Jean per ‘Asfalto’. 

En aquesta edició, torna a produir-se un fet històric: que hi hagi paritat entre els nominats i que, per primera vegada, dues dones optin al guardó. Es tracta de Zeltia Montes, responsable de la música de ‘El buen patrón’, i de Fatima Al Qadiri, autora de la banda sonora de ‘La abuela’

Un miracle

En el cas de Zeltia Montes, ella sap què és que el percentatge de representativitat femenina en la seva especialitat hagi estat durant molt temps per sota del 4%. Quan ella va començar fa, aproximadament, uns 15 anys, rondava el 0,1%. «Em sembla un autèntic miracle que hàgim arribat fins aquí tenint en compte d’on venim. Ara hem d’intentar mantenir-ho per no tornar enrere, perquè pot ser un punt d’inflexió històric». 

Quan era petita, la seva germana estudiava al conservatori i els seus pares l’hi van apuntar també. Tenia quatre anys i al principi no entenia per què la gent movia la mà per solfejar. Quan en va sortir amb 22, s’havia professionalitzat i va decidir viatjar a la Universitat de Berkley, a Boston, per especialitzar-se en bandes sonores. Quan era a l’últim curs, li va arribar el seu primer encàrrec, precisament des d’Espanya, la pel·lícula gallega ‘Pradolongo’, d’Ignacio Vilar. Es va quedar als Estats Units, però la seva relació amb el cine del nostre país es va intensificar gràcies a treballs com ‘Rastros de sándalo’, ‘La tropa de trapo en el país donde siempre brilla el sol’, 'A esmorga’, ‘A esmorga’ o el documental ‘Frágil equilibrio’, per al qual va compondre una cançó que va ser nominada al Goya, igual com ha passat ara amb la seva banda sonora de ‘El buen patrón’. «Cada pel·lícula necessita una cosa diferent, i els compositors som també cineastes que utilitzem un llenguatge diferent, però també estem ajudant a explicar una història», comenta. 

Està contenta d’haver format part d’aquesta aventura que ha sigut ‘El buen patrón’. Pensa que la seva música li ha aportat una capa d’humor més a la pel·lícula, i també al personatge que interpreta Javier Bardem. «Quan tots els departaments estan bé, el teu treball brilla molt més». 

Va passar pel Sònar

Quant a Fatima Al Qadiri, va arribar a l’univers de les bandes sonores gairebé per casualitat. L’artista conceptual nascuda a Dakar i criada a Kuwait l’hem pogut veure actuar al nostre país al Sònar i compta amb una prestigiosa carrera en el camp de l’electrònica, sempre amb un fort component de missatge polític a l’hora d’explorar el concepte d’identitat. La directora francosenegalesa Mati Diop va contactar amb ella perquè compongués la música de la seva òpera prima, ‘Atlantics’, una faula a mig camí entre el costumisme i el terror en la qual es barrejava la immigració i els zombis. La seva atmosfera visual i sonora va resultar molt suggerent i la pel·lícula va arribar al Gran Premi del Jurat al Festival de Cannes. El seu següent treball, ha sigut ‘La abuela’, de Paco Plaza. «M’encanten les pel·lícules de gènere fantàstic que tenen alguna cosa de sobrenatural, que toquen el desconegut, el misteri, i que a més entronquen amb la realitat», explica la compositora des de Berlín. 

Notícies relacionades

Es troba feliç de formar part d’aquest petit esdeveniment, que dues dones estiguin nominades en aquesta categoria històricament dominada pel gènere masculí. «És un problema que inclou tota la indústria musical. Espero que la meva generació sigui capaç de trencar amb aquesta bretxa, però jo m’he enfrontat a ella des que vaig començar».

Ens explica que, a ‘La abuela’, va intentar reforçar la idea d’un terror femení que fos alhora sensual i sinistre. «Jo li vaig dir a Paco que volia que la pel·lícula sonés com un guant de seda cobert de sang. Crec que normalment la música de terror és molt poc femenina, fins i tot en pel·lícules com ‘Suspiria, en la qual s’escolta una veu d’home amenaçadora.’