‘Las formas del querer’, el dolorós (i terapèutic) exercici d’introspecció d’Inés Martín Rodrigo

Endinsar-se a les mateixes ferides que formen part del teu passat pot ser tan dolorós com terapèutic. És el que va intentar Inés Martín Rodrigo durant la pandèmia quan va escriure ‘Las formas del querer’ (Destino), el llibre pel qual ha sigut la vencedora de l’últim Premi Nadal, un guardó que té una importància especial per a ella, ja que Carmen Laforet, que va inaugurar el palmarès el 1944 amb ‘Nada’, és una de les seves autores de referència. 

La literatura ha sigut des que era petita una taula de salvació per a Martín Rodrigo, que exerceix de periodista a la secció de cultura del diari ‘ABC’, i és una cosa que comparteix amb el personatge central de la seva novel·la, Noray, una jove que utilitza l’escriptura per exorcitzar els seus fantasmes interiors. A través d’aquesta veu, l’autora explica la seva història i també la de la seva família, ens remunta a la Guerra Civil, a la profunda bretxa ideològica que va marcar el destí del país a través dels seus avis i va passant les diferents etapes i generacions fins a arribar a un present ple d’interrogants. 

«Abans del confinament, tenia plantejat el relat des d’un altre punt de vista, però en aquell moment, es va revelar la veu de la Noray, que no és exactament la meva, però que té molts ecos de la meva pròpia experiència. Me’n vaig apropiar i la vaig utilitzar com a eina per furgar en el meu passat». 

L’ombra de la mort de la mare de l’autora quan tenia 14 anys plana durant tota la novel·la a través d’una poderosa pulsió de mort que es reflecteix en la constant pèrdua dels éssers estimats que acompanyen la Noray. Cada vegada que desapareix un personatge, es genera un buit insondable que va deixant un pòsit en la protagonista, i també al lector. Tot aquest dolor, es traduirà en depressió i trastorns alimentaris que derivaran en anorèxia, una cosa que també vincula la Noray amb la Inés. 

La salut mental

«La salut mental és un d’aquests temes als quals no s’ha posat rostre perquè ens incomoda com a societat. Quan escolto al Congrés dels Diputats certs polítics burlant-se d’ella, se’m regira l’estómac. És un tema que hauria de ser a l’agenda pública, igual com els abusos sexuals, el suïcidi, la depressió, l’ansietat. Perquè el que no s’anomena, no existeix, i les persones que l’hem patit, continuarem pensant que som els culpables i continuarem vivint en un tabú». 

El joc de miralls entre la realitat i la ficció resulten inevitables. ¿Són les novel·les que cita la Noray també importants per a Martín Rodrigo? ¿Han format part de la seva memòria sentimental literària? Allà hi ha ‘Los Buddenbrook’, de Thomas Mann (que també inclou diverses generacions d’una família), Philip Larkin o Joan Didion. «Totes aquestes lectures em fan somiar la Noray com em van fer somiar quan era jove i ho continuen fent». 

Notícies relacionades

La vida sense Paul Auster

Viatge cinematogràfic a Brooklyn

Són molts els personatges que recorren la novel·la, majoritàriament dones fortes que lluiten per sobreviure en el seu dia a dia. L’àvia Carmen, la Trini, que desafia les convencions socials del poble vivint amb una dona, la veïna Mari Miura o Filomena, en la qual l’escriptora diposita tot el seu amor als llibres. Un matriarcat en tota regla, malgrat que a Inés Martín Rodrigo no li agradin les etiquetes. «Em sembla una paraula bonica des del punt de vista gramatical, però prefereixo obviar les definicions tancades, els lemes». 

Al llarg de la novel·la anirem enfrontant-nos a alguns assumptes que continuen reverberant en la nostra actualitat. Els maltractaments, els atacs homòfobs, l’avortament i els estigmes que arrosseguen les dones o la salut mental, que es constitueix com a tema vertebral. «Si no sabem d’on venim, no podrem saber mai cap on creiem anar. No serveix de res renegar del passat, perquè allà es troba la font de molts dels nostres mals actuals. És millor mirar-ho de cara, no apartar la vista, perquè no haver-li posat rostre a determinats sofriments, problemes, malalties, traumes i tragèdies ha generat una incomprensió que encara batega en la nostra societat».