El cine espanyol es revisa a si mateix

A Hollywood és una pràctica acostumada, com a diversos països europeus. Les grans fites cinematogràfiques, per qüestions històriques, estètiques o polítiques, poden i, en alguns casos, han de ser revisades en altres contextos en què el plantejament de les pel·lícules, així com la percepció de l’espectador, és ben diferent. La del remake no és una pràctica tan habitual en el cine espanyol. Ara coincideixen les noves versions de dues pel·lícules rodades durant el franquisme que encara no s’entén com van poder passar la fèrria censura de l’època.

La caza va ser realitzada per Carlos Saura el 1966. A través de les disputes, progressivament més tenses i violentes, entre tres homes madurs i un de més jove durant una partida de caça, Saura va fer una feridora metàfora de les dues Espanyes. No calia ser un geni per entendre de què parlava el cineasta en ple franquisme. El film va competir a Berlín i li va reportar a Saura l’Os de Plata al millor director, una cosa que al règim li anava molt bé per demostrar, de portes enfora, que permetia la realització de pel·lícules crítiques amb el mateix règim: la dictadura buscava en el cine donar una imatge aperturista. José Luis Borau va produir i va escriure el 1972 Mi querida señorita, de la realització de la qual es va encarregar Jaime de Armiñán. Quan el franquisme enfilava els seus últims i violents temps, la presència d’una pel·lícula sobre una dona madura i soltera d’una ciutat de províncies que no acaba de sentir-se còmoda amb el seu propi cos, que s’afaita i se sent atreta per la seva jove criada, era el més semblant a un ovni que podia aparèixer entre les comèdies de Mariano Ozores. Que, a més, el personatge estigués interpretat per José Luis López Vázquez, tan vinculat a aquell cine de consum –tot i que ja havia treballat amb Saura–, conferia al film més sensació d’estranyesa, d’irrealitat. Totes dues pel·lícules són fruit del seu temps, tan repressiu en matèria política com en la sexual: una reflexió sobre els efectes de la Guerra Civil espanyola i el retrat d’un personatge transgènere quan la transsexualitat, llavors delimitada al terreny dels travestis, era perseguida, castigada i repudiada. Han passat 60 anys des que es va estrenar La caza i sis menys des que es va realitzar Mi querida señorita. La situació no és la mateixa, tot i que el col·lectiu LGTBIQ+ continuï sent estigmatitzat des de molts sectors i l’extrema dreta guanyi pes en la fràgil política espanyola. Un bon context (un altre) per a l’aparició de les noves versions, posades al dia, de totes dues pel·lícules.

Produïda per Los Javis

Notícies relacionades

El confessionari: convidats estrella i secrets fets públics

Rosalía puja al cel de la "BCN poderosa" en la tornada a casa

L’actual Mi querida señorita està produïda per Los Javis i dirigida per Fernando González Molina, que el 2018 va abordar sis persones homosexuals en diferents situacions personals i laborals al documental The best day of my life. El guió de la dramaturga, escriptora i activista Alana S. Porter –autora d’una novel·la, La mala costumbre, sobre el cos equivocat– s’enfronta a la mateixa història amb lògics matisos. L’Adela (mateix nom que el personatge al film original) està interpretada aquí per Elisabeth Martínez, actriu intersexual. La intersexualitat és el que els seus pares, d’extracció molt conservadora, li han ocultat durant anys.

És un film sobre el despertar de la veritable identitat, tot i que en un context diferent, en aquest cas la ciutat de Pamplona. És tant un homenatge a la primera pel·lícula com una actualització plantejada amb tots aquells elements que el 1972 no podien ser ni suggerits. Seran un sacerdot gai, una prostituta i una fisioterapeuta els qui ajudaran la protagonista a descobrir qui és i com és el seu cos.