Mor Sidney Poitier, l’estrella negra que va venir a sopar

Tres anys abans, per ‘Els lliris dels prats’, Poitier havia guanyat l’Oscar; era el primer actor negre d’aconseguir-ho, i passarien gairebé quatre dècades fins que un altre intèrpret afroamericà, el Denzel Washington de ‘Training day’, ho tornés a aconseguir. És un detall il·lustratiu del segregacionisme a Hollywood, però també revelador de què havia aconseguit Poitier en la dècada dels 60: ser pràcticament l’únic actor negre acceptat per la platea blanca. De fet, la idea que s’estava comunicant amb ‘Endevina qui ve a sopar’ és que Poitier era dels pocs negres que uns pares blancs podrien acceptar com a futur gendre.

Ben al contrari

Poitier es va integrar a la indústria de Hollywood amb certa facilitat perquè representava tot el contrari que, el 1967, podien representar les lluites més radicals pels drets civils, els Panteres Negres, Angela Davis, Malcolm X, el cine ‘blaxploitation’, la música de Sly & The Family Stone, les bandes sonores funk, les vinculacions de l’activisme afroamericà amb l’islam i la negativa de Muhammad Ali d’allistar-se durant la guerra del Vietnam. Va ser la seva opció. Creia en una integració pacífica i no li va anar gens malament, convertint-se en l’actor de raça negra més popular dels anys 60 i 70.

En tot cas, se l’ha de valorar per les seves interpretacions. I la que va fer del policia Virgil Tibbs d’‘En la calor de la nit’, amb calenta banda sonora de Quincy Jones, és molt bona. Tant que va encarnar el personatge en dues pel·lícules més, ‘Ara em diuen senyor Tibbs’ (1970) i ‘El inspector Tibbs contra la Organización’ (1971), en què el focus va deixar de ser la qüestió racial per desplaçar-se al narcotràfic, la prostitució i la corrupció del sistema.

Tot i que natural de les Bahames, Poitier va néixer el 1927 a Miami durant una breu estada dels seus pares a la ciutat de Florida. Va debutar en el cine a finals de la dècada dels 40 i va tenir el seu primer paper important a ‘La jungla de les pissarres’ (1955), de Richard Brooks, un altre relat sobre les tensions entre el professorat i estudiants en un institut conflictiu, amb Poitier a l’altra banda de la barrera: aquí és un taciturn i intel·ligent alumne. El seu paper a ‘Donde la ciudad termina’ (1957), ‘Sangre sobre la tierra’ (1957), ‘L’esclava lliure’ (1957) i ‘Fugitius’ (1958) –on va encarnar el presoner que s’escapa encadenat a un convicte blanc, Tony Curtis–, i el paper de Porgy en l’adaptació de ‘Porgy y Bess’ dirigida per Otto Preminger el 1959, el van portar a l’estrellat i va arribar a participar en superproduccions com ‘La historia más grande jamás contada’ (1965), en què va donar vida a Simó de Cyrene, un dels homes que va ajudar Jesucrist a pujar amb la creu al Gòlgota.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

L’actor va tornar al seu personatge de ‘Rebel·lió a les aules’ en una seqüela de 1996 dirigida per Peter Bogdanovich, mort dijous. Va guanyar altres premis al millor actor, al festival de Berlín per ‘Els lliris dels prats’ i al de Sant Sebastià de 1968 per ‘Un hombre para Ivy’, a partir d’argument seu. Va dirigir nou llargmetratges més o menys desenfadats, entre els quals ‘Dos tramposos amb sort’ (1975) i ‘Hanky panky’ (1982). Es va retirar del cine el 2001, un any abans que li concedissin l’Oscar honorífic.