Teatre
Crítica de ‘Hamlet Aribau’: ser o no ser cine
El director Oriol Broggi torna a la història del príncep de Dinamarca adaptant per a l’ocasió la sala de projecció més gran de Barcelona

El segle XX va ser del cine, una allau de mitologia que va sepultar no pocs teatres. Amb les plataformes digitals triomfant a les llars, no resulta estranya ara l’operació contrària, que la presència dels intèrprets substitueixi algun projector. Tot i que matisen que serà provisional, el cine amb més butaques de Barcelona es transforma aquests dies en el castell de Helsingor de la mà del director Oriol Broggi, que torna a ‘Hamlet’ dotze anys després de la seva versió amb Julio Manrique com a protagonista.
La promesa de fusió entre dos arts se salda amb molt teatre i poc cine. Qui esperi el tipus de filigranes tècniques que gastava La Cubana a ‘Cegada de amor’ quedarà frustrat. No hi ha la voluntat d’explorar els límits entre llenguatges que veiem a les obres de Katie Mitchell. Broggi deixa de banda el seu perfil més tecnològic, l’aconseguit en obres multipantalla com ‘Cels’, i desplega a la seva nova peça els seus recursos més exitosos: posades en escena senzilles i conscienciosa feina d’actors, estètica de l’espai buit com a continuador de Peter Brook.
Notícies relacionadesA tall de transició entre escenes, per l’enorme pantalla de la sala es projecten fragments de pel·lícules, de ‘La diligència’ de Ford als samurais de Kurosawa, de Hitchcock aBergman, de Charlot a ‘Amélie’. Eclecticisme i dispersió en els referents cinematogràfics amb poca connexió amb la tragèdia. També li passa a la música, que discorre heterogènia entre Bowie i el rap de Zoo. En comptades ocasions, argument i projeccions interactuen més enllà de la funció de teló pintat, i llavors es produeix l’impacte, com en l’aparició magnificada del fantasma del rei, o el precís primer pla de Claudi quan es descobreix com a assassí.
Així, sempre ens quedarà el teatre. Tres hores i mitja (intermedi pel mig) de lluïment per a una companyia en sintonia. En el seu primer gran paper de repertori, Guillem Balart es fica en Hamlet amb l’aparent facilitat dels grans. Despunta l’obra gràcies a l’encaix entre el seu magnetisme felí i la bogeria del príncep de Dinamarca. Com el seu antagonista, Carles Martínez augmenta l’angoixa amb la contenció que el caracteritza. Fa goig veure’l en els papers d’altura que mereix. S’ha donat menys pes en l’adaptació als rols de la reina (Míriam Alamany) i el d’Ofèlia (Elena Tarrats), aquesta última amb la sort d’un fantasma musical. Toni Gomila porta l’intrigant Poloni a un inaudit terreny còmic, i Marc Rius i Sergi Torrecilla es desdoblen enèrgics per cobrir la resta de personatges. Un marc de cine per a un elenc amb bona artesania.
Ja ets usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- Al passeig de Gràcia Un particular paga la xifra rècord de més de 40 milions per l’àtic més desitjat de Barcelona
- Barcelona Jaume Collboni convida John Hoffman de tapes per Nou Barris
- Negociacions encallades Veïns de l’Eixample temen una allau de peticions per obrir bars i botigues: «Destrossaria els nostres barris»
- ‘El meu planeta em necessita’ Estem fartes de les ‘totebags’
- Televisió Un col·laborador del ‘Zona Franca’ de TV-3, fora del programa per un polèmic gag sobre el PSC
- Vivendes protegides Sis municipis encarreguen una auditoria de gestió dels pisos de Visoren davant l’«abús» de preus
- Gira mundial Concert de Rauw Alejandro a Barcelona: quan i on es poden comprar les entrades
- Cultura i No-violència Contacontes local per la commemoració del Dia Escolar de la No-violència i la Pau
- No gasteu Aprèn a llegir jeroglífics i altres plans gratis per a aquesta setmana a Barcelona
- Intrusisme laboral Els Mossos van interposar 439 denúncies a VTC a l’aeroport de Barcelona el 2022