Crítica de ‘Raise the roof’, de Robert Plant & Alison Krauss: vibrant recreació de l’arrel americana

Podem entendre que Robert Plant digués que no, el 2007, a dedicar un any de la seva vida a girar amb Led Zeppelin després del vist i no vist de l’O2 Arena: després de gairebé tres dècades de carrera en solitari mai del tot consolidada (el punt més baix va ser veure’l telonejant Lenny Kravitz el 1993), el cantant disfrutava llavors, per fi, de l’aplaudiment consensuat a un àlbum post-Zeppelin, ‘Raising sand’, que va facturar en tàndem amb la cantant-violonista neocountry Alison Krauss. Era previsible un segon capítol de l’aliança, però perquè veiés la llum han hagut de passar 14 anys.

I bé, ‘Raise the roof’ reprèn les coses allà on la parella les va deixar, en la reinterpretació, sòbria però amb inventiva, d’un cançoner de propietats seminals, d’ascendent Americana, amb terminals que van cap a Nashville i Nova Orleans. Moviment natural per a Krauss, crescuda en el bluegrass, i ple de significat per a Plant, que en la seva joventut va beure, com no, dels pioners del blues. També en el folk britànic, que es cola aquí (novetat respecte a ‘Raising sand’) en un parell de cites: ‘Go your way’, tema de la fosca trobadora Anne Briggs, i ‘If don’t bother em’ de Bert Jansch, el que fos membre de Pentangle. Les dues peces lluen ara més corpulentes i viscoses, amb aparell elèctric i sintonia transatlàntica.

Trànsit sense urgències

Igual com el primer volum, aquest presenta un cançoner aliè amb l’excepció de ‘High and lonesome’, entesa de Plant i T Bone Burnett (productor dels dos àlbums) de vint-i-un botó, amb certes sanefes exòtiques de regust ‘zeppelinià’. Però, de nou, Plant pren distàncies amb la seva antiga banda i el que va representar. Si en altres discos de la seva edat adulta encara se li escapaven udols de la vella escola, aquí consolida un cant expressiu però temperat des de la primera cançó, la contemporània i pacient ‘Quattro (world drifts in)’ de Calexico, que entre insinuacions frontereres ens diu que el que importa és «the run but not the race» (una cosa així com «el recorregut, no la competició»).

S’hi consagren tots dos endinsant-se en ‘The price of love’, tema de The Everly Brothers desconstruït entre la boira amb vista als Apalatxes, i en el terreny pantanós subministrat per Allen Toussaint i a ‘Can’t let go’, tema de Randy Weeks que un dia va fer seu Lucinda Williams. Sabia alternança de veus i lluïment de Krauss en les balades country amb les firmes de Merle Haggard i Hank Williams. Teixits instrumentals de nivell: guitarres reverberades, banjos i ‘dobros’ manejats per Marc Ribot, David Hidalgo o Bill Frisell, assentant l’àlbum en un lloc amb arrels profundes i certa ressonància mística. Amb tot això, Plant i Krauss aconsegueixen construir una obra amb entitat que porta a un altre estadi els materials nobles de l’era anterior al rock. Jordi Bianciotto

Altres discos de la setmana

El desè elapé en solitari de la cantautora de Richmond recull les cançons que, en col·laboració amb el productor Paul Bryan, va escriure per a una adaptació teatral de la novel·la de Susanna Kaysen ‘Inocencia interrumpida’ que la pandèmia va deixar en l’aire. La seva naturalesa d’obra concebuda per a l’escenari resta potser varietat i immediatesa pop al conjunt, però també amplifica el talent de Mann per tractar assumptes difícils –ansietat, depressió, pèrdua, suïcidi– amb grans dosis d’empatia, calidesa i bellesa. Rafael Tapounet

Després del divertiment reggae, el ‘revival’ filopunk, el madrigal i el sinfonisme, l’ex The Police entrega el seu primer àlbum pop canònic des de ‘Sacred love’ (2003). Cançoner just de pretensions, amb picades d’ullet ‘folkie’ i jazzístiques, de cal·ligrafia melòdica reconeixible i oberta a dinàmiques simpàtiques com en ‘If it’s love’, tema que hauria sigut un ‘hit’ el 1988. La radiofórmula ja no està allà per aixecar-lo, però Sting encara pot tornar a gratificar els seus seguidors de llarg recorregut. J. B.

Notícies relacionades

Les biblioteques de BCN faran vaga la vigília de Sant Jordi

L’enterrador de les fosses de Paterna, "el nostre Primo Levi"

¿Un altre disc de remescles del catàleg de Blue Note? Sí, però això és diferent: McCraven, bateria i productor, arma un puzle a base de vells discos i noves gravacions fetes expressament juntament amb potser el millor del jazz de Chicago d’avui. De so brut –en el bon sentit– i de molt ‘groove’, les costures no es noten i costa saber on acaba allò d’abans i on comença allò d’avui. La rebolcada més refrescant als arxius de Blue Note des de la que li van donar els britànics US3 als anys 90. Roger Roca

El grup saragossà segueix a la seva, construint una carrera modèlica sense passos en fals. Aquesta col·lecció de cançons armades a l’estudi (i no al local d’assaig, com estava sent habitual) no ho és en absolut, amb la seva estimulant reivindicació d’un pop d’ampli espectre que va de la balada emocionant (‘Oso de Plata’) a la despreocupació eurodisco (‘Cuatro estrellas’) i que torna a constatar l’exquisit gust musical de Sebas Puente i Sergio Vinadé i la seva punteria a l’hora de disparar versos memorables. R. T.