Robe Iniesta: «Extremoduro forma part del passat, i a mi m’agrada viure el present»

Doncs no, ha sigut una sort. Els concerts han anat molt bé des del principi, i ja amb la gent de peu està sent una altra cosa. Ja són concerts de veritat.

El concert del Sant Jordi serà amb passaport Covid, un protocol que aquesta setmana els jutges del País Basc han tombat. ¿Què li sembla?

Doncs és una mica d’acudit que al final la pandèmia la manegin els jutges. Se suposa que haurien de ser els metges. I a cada lloc és d’una manera. Ja no a cada comunitat, sinó a cada ciutat. Per això estem posant les entrades a la venda només dues setmanes abans de cada concert, per adaptar-nos a la situació. D’aquí ve el títol de la gira, ‘Ahora es el momento’.

Si l’anterior tour, el 2017, era de teatres i auditoris, i repertoris de la seva obra en solitari, aquest és de recintes grans i incloent-hi temes d’Extremoduro.

Aquella gira va ser única i una mica experimental. Les cançons eren més suaus. El nou disc ha sortit bastant més marxós, i amb Woody [Amores] el so ha canviat i dona per a una barreja de violí i guitarra que està agradant molt.

La maièutica al·ludeix al mètode socràtic segons el qual podem arribar a conclusions pel nostre compte a partir de preguntes o pistes.

Sí, no fa falta que siguin preguntes: simplement un impuls, una cosa que et mogui, una lectura, una cosa que has vist i que pugui fer que se’t moguin dins les coses i aconsegueixis conèixer-te una mica millor a tu mateix.

El cos central del disc són quatre moviments, nomenclatura que apel·la a la música clàssica. ¿Una influència en la seva obra?

No, no he sentit massa música clàssica. En realitat, tant La ley innata com el nou disc tenen el rotllo de ser una cançó sencera, perquè la sentis d’una vegada, però com que és una mica dur no posar cap tall al mig, i com que hi ha fragments que tenen una forma determinada, per això està dividit en moviments. En directe el toquem sencer i se’ns passa volant.

¿Un desafiament a l’escolta actual a les xarxes, ràpida i canviant?

No és un desafiament, perquè jo no puc planificar el que compondré, la seva durada, de què tractarà, si serà lent o ràpid... Això me la pela. El que compta són les emocions, i si a sobre et fa pensar una mica, fantàstic.

¿Les bandes es trenquen perquè, arribada una edat, el natural és amollar les amarres?

No ho sé, jo ara no tinc gaire clar que vagi en solitari. Som més grup ara del que hem sigut mai. Treballem molt al local, prenem decisions artístiques en comú... És una banda.

¿Portava més pes amb Extremoduro?

No, però es treballava d’una altra manera: l’Iñaki i jo fèiem maquetes i la resta del grup aprenia el que fèiem. No hi havia un treball al local d’assaig com ara.

Destrozares, el disc anterior, desprenia influències del rock andalús i del flamenc. El nou àlbum és més rock, ¿encaminat a una gira gran i a seguir el carril d’Extremoduro?

– No, no, jo no puc planificar així les coses. Quan componc em veig moltes vegades com un espectador. Però el grup ara és una altra cosa. El 2017, Extremoduro estava funcionant i no tenia gaire sentit fer aquelles cançons, però ara ja segueixo amb la meva trajectòria i toquem cançons que he compost durant tota la meva vida. Tractant que mantinguin l’essència i adaptant-les a la banda actual.

L’agost passat es va confirmar la suspensió de la gira de comiat d’Extremoduro, en un episodi de friccions amb la promotora Live Nation. Per situar-nos, parlem de concerts amb entrades que es van esgotar, a finals del 2019, amb la previsió d’omplir grans aforaments; formats que, després dels últims ajornaments, ningú podia saber quan es podrien celebrar.

I continua sense saber-se. Concerts de quatre persones per metre quadrat, i aforaments de 30.000, 40.000, 50.000 persones...

La promotora va mirar de traslladar la gira al 2022. ¿Considera que això representava postergar la seva carrera en solitari, hipotecar el seu futur immediat?

No ja al 2022; ells volien que jo m’hipotequés de per vida. La gira es va programar per a primavera-estiu del 2020, després va saltar a la tardor, més tard al 2021, i per a la següent tardor, i per a la següent primavera... I això ho pots fer un parell de vegades, però no pots estar de per vida esperant a veure quan s’acaba la pandèmia per fer els concerts. És al revés, cal esperar que passi la pandèmia per fixar les dates. Ells no han volgut esperar i han suspès la gira. Qualsevol amb dos dits de front ho pot entendre: ¿he d’estar hipotecat durant aquell temps sense poder fer altres coses?

¿Què va proposar a Live Nation?

Esperar que acabés la pandèmia per posar dates. No es pot continuar posant dates sense saber si es pot fer la gira.

¿Té la sensació que han entès les seves raons?

Crec que d’enteniment no anem gaire bé. Llavors, no sé fins a quin punt les han entès.

Sembla que no hi ha gaire diàleg.

Més aviat poc. Més aviat hi ha discussió, més que diàleg, i postures enfrontades. Cada un defensa la seva.

Notícies relacionades

Angel Blue a Peralada

Lax’n’Busto contagia rock’n’roll

Però, amb tot això, ¿sent que s’ha tancat com s’havia de fer la trajectòria d’Extremoduro?

Extremoduro ja s’ha acabat. Forma part del passat, i a mi m’agrada viure el present. Si hi pot haver una gira de reunió o de comiat, doncs no ho sé. No ho descarto, però no és una cosa que m’il·lusioni. El que m’agrada és tocar les coses noves. Ara intentarem publicar almenys un o dos temes nous de cara a la gira de l’any que ve.