Crítica de ‘L’home de la bata vermella’, de Julian Barnes: entre la hipocresia i el progrés, la Belle Époque

Joris-Karl Huysmans, Guy de Maupassant, Oscar Wilde, Marcel Proust, Edmond de Goncourt, Whistler, Léon Daudet... El més desconegut és Jean Lorrain, periodista i novel·lista fallit que treia de polleguera tots els seus contemporanis. Mentre repassa les relacions entre la Gran Bretanya i França –ara que no passen pel seu millor moment– Barnes va saltant d’un tema a l’altre, estirant un fil interessant i deixant-lo obert, com per exemple l’oposició entre Samuel Pozzi, darwinista i abanderat d’una veritat científica, i el seu pare, l’antropòleg Benjamin Pozzy, que defensava una veritat evangèlica i inamovible. Més aviat, doncs, seria un llibre ‘collage’ fet amb materials de vegades dubtosos, bàsicament xafardejos dels quals tampoc se citen les fonts, i aquí el mateix autor reflexiona sobre la xafarderia, afirmant que revela més el caràcter de qui la difon que sobre qui la motiva.

Notícies relacionades

El #MeToo dels nens

Amb el peu esquerre

L’autor es perd en elucubracions sobre la sexualitat de figures com Sarah Bernhardt (¿era nimfòmana o patia alguna patologia que li impedia tenir orgasmes?), o Montesquiou (¿era «sodomita» de facto?), de vegades puntejades per observacions absurdes, com per exemple que els francesos s’han considerat des de sempre menys homosexuals que els britànics, i per aquesta raó la sida «els va sorprendre més».

El llibre, que no deixa de ser una delicisoa capbussada vivificant a les aigües bombollejants del canvi de segle, inclou les estampes de la col·lecció Felix Potin com un passadís de retrats en sèpia d’una societat hipòcrita, però tot i així animada per un esperit optimista el representant màxim del qual és Pozzi, que va encarrilar el segle XX cap al progrés mèdic.