Audiard enlluerna amb la seva radiografia del desencant mil·lennista

A Jacques Audiard se’l coneix sobretot com el director de pel·lícules gairebé sempre magnífiques –títols com ‘De tant bategar se m’ha parat el cor’ (2005), ‘Un profeta’ (2009) i ‘Els germans Sisters’ (2018)– que exploren els mecanismes de la masculinitat i no miren de retratar el món real sinó una versió mitificada a través de les convencions del cine de gènere. I per això ‘París, distrito 13,’ representa un inconfusible canvi de registre per ell. «Tinc la sensació que cada nova pel·lícula que faig funciona com un qüestionament de la feta just abans», explica el francès sobre el seu novè llargmetratge, que acaba d’inaugurar la 18a edició del Festival de Sevilla. «Rodar em proporciona la satisfacció de certs desitjos però també em genera frustració, a què només em puc enfrontar tornant a rodar».

Novel·la gràfica de Tomine

Pel·lícula femenina majoritàriament i feminista en la seva totalitat, ‘París, distrito 13’ acompanya tres personatges situats al barri més multicultural de París per contemplar els mil·lennistes a través de les seves incerteses professionals, la seva convivència amb les xarxes socials, els seus problemes afectius amb els pares i el seu permanent desencant. «Quan jo tenia 30 anys, la meva vida era més senzilla que la de qui està a la trentena actualment», recorda Audiard. «No patíem atur ni incertesa, ni havíem de conviure amb diversos companys de pis per poder arribar a final de mes. Ser jove actualment és un gran problema». Mentre contempla els seus protagonistes, en tot cas, la pel·lícula –basada en un trio de novel·les gràfiques de l’autor nord-americà Adrian Tomine– es manté jovial i desenfadada, i destil·la un carinyo, una calidesa i una sensualitat que resulten excepcionals en l’obra del director. «M’interessava especialment retratar com viuen els joves d’avui el desig i el sexe, i com ha canviat el paradigma en aquest sentit. En el passat dues persones parlaven i es coneixien, i un temps després es ficaven al llit; avui, en canvi, el primer que fan és ficar-se al llit i després, de vegades, parlen. No vull sonar antic, però no estic segur que hi hagi espai per al romanticisme».

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Mentre captura amb desarmant naturalitat –i en un suggerent blanc i negre– les maneres d’una generació que no és la seva, amb tot Audiard aconsegueix prendre el pols a una ciutat que el cine sovint converteix en un simple clixé. «París resulta molt difícil de filmar, en part perquè pràcticament és un enorme museu», es lamenta. «Jo he volgut mantenir la pel·lícula allunyada dels seus llocs més fotogènics. Per culpa de les pel·lícules, els que no han viscut a la ciutat en tenen una visió francament distorsionada».