Un Raphael reconstituït

R aphael, de nou, "con la fuerza de los mares" i "el ímpetu del viento", aliè a tot senyal de flaquesa, com si no hagués passat res des de l’últim cop, ni tan sols un limfoma cerebral de res que tan sols va fer que fos fora de la carretera uns mesos. No serà la primera vegada que es reviscola després d’un ensurt clínic (recordem la millora vocal després del trasplantament de fetge del 2003), tot i que sempre impressiona aquesta convicció a prova de bomba amb què ens diu que el seu ofici no és dels que s’exerceixen a mitges, sinó lliurant-s’hi cada dia i cada nit.

El d’ahir al Palau Sant Jordi (format per a 6.000 persones, xifra de la promotora The Project) va ser el Raphael de sempre, com va remarcar al cantar Yo sigo siendo aquel, tot i que el concert fos una mica més limitat en minuts (una hora i 45 minuts) i algunes cançons pausades les cantés assegut en una butaca (Hablemos del amor). Tant hi fa: va estar vocalment pletòric, modulant fins i tot les arrencades hiperexpressives tan seves, més concís. Així va ser des que va sortir atacant La noche, ufanós i gallard, amb patilles dels setanta i una jaqueta brillant que aviat va volar pels aires per deixar-lo a rigorós uniforme de negre, de chansonnier existencialista.

La cançó francesa és als seus fonaments i hi va dedicar el seu últim àlbum Ayer... aún (2024), del qual no va cantar el tema titular Hier encore (de Charles Aznavour), però sí fins a quatre adaptacions del repertori d’Édith Piaf, amb el toc d’acordió al seu lloc: primer, d’un cop, Padam padam, La vida en rosa i Himno al amor, i més endavant, l’argentina Que nadie sepa mi sufrir (La foule), a veu i guitarra. Raphael sentit i pulcre, dient cada estrofa i acompanyant-la del repertori gestual, alçant la mà destra per segellar l’últim vers.

Tènue intimitat

Notícies relacionades

El rei del pentagrama d’aquesta gira Raphaelísimo no és cap altre que Manuel Alejandro, autor de mig repertori, incloent-hi rescats d’alguns clàssics no sempre citats, com ara Desde aquel día. Oportunitat per assaborir cançons d’una tènue intimitat i tendents al remolí dramàtic. Va dominar l’arranjament sobri, atent a les versions originals (subtil i fidel el de Digan lo que digan) i només a Yo soy aquel va entrar en acció un trot electrònic presumptament actualitzador, sense més transcendència. Àlgides revisions d’Amor mío i Cuando tú no estás. Raphael no és gaire de medleys, però sí d’adaptacions abreujades, la seva manera d’acomodar fins a 26 temes, com observem a Cierro mis ojos.

Va ser un Raphael resolutiu, que no va estar per perdre el temps amb parlaments i que únicament va dir bona nit per acomiadar-se. Aprofitant cada minut i deixant que les seves cançons parlessin per ell. El seu repertori és gegant i va lliscar cap al kitsch de Nadal a La canción del tamborilero i la dinàmica pop a les fites Ámame i Escándalo. Economitzant recursos, va cantar com en els seus millors dies i va deixar les aigües crespades pel sisme submarí final de Como yo te amo, per tornar a confirmar que, després d’un contratemps de salut, no en surt un Raphael devaluat sinó un de més pur.

Temes:

Charles Aznavour Argentina

Inicia sessió 0 Comentaris

Rutger Bregman: "Soc el Robin Hood dels talents"

"Crumb és un exhibicionista"