Programa doble del polifacètic Thomas Adès a l’Auditori

Thomas Adès, un dels compositors més valorats del segle XXI, és un home tímid amb sentit de l’humor. «M’agrada dirigir les meves pròpies obres perquè així puc estar d’esquena al públic i no veure’l», confessa en una trobada informal amb periodistes després del seu primer assaig amb l’OBC. L’orquestra simfònica de Barcelona va estrenar l’any passat dues de les seves obres –‘In seven days’ (2008) i ‘Tres estudis sobre Couperin’ (2006)– i aquest cap de setmana oferirà per primera vegada a Espanya ‘Märchentänze’ (Danses de conte de fades) la seva última creació amb l’OBC en la qual capitanejarà a l’Auditori aquest divendres i dissabte.

Va dirigir la peça per primera vegada la setmana passada a Hèlsinki amb la Sinfònica de la Ràdio de Finlàndia. «Va ser un alleujament poder-la escoltar-la per primera vegada en una sala de concerts perquè l’havia preparat durant el confinament i l’havia sentit molt al meu cap». El compositor està tenint una rentrée triomfal. Acaba d’estrenar ‘The Dante project’, el seu primer ballet, basat en ‘La divina comèdia’ i amb coreografia de Wayne McGregor que el Royal Ballet va presentar a Londres amb Adès al podi del Covent Garden. «Tenia tantes obres acumulades després de la Covid-19 que en menys d’un mes se n’han estrenat sis», comenta feliç.

I la feina també se li acumula a Barcelona on la setmana vinent li espera un altre concert a l’Auditori, aquesta vegada a la sala de cambra, on interpretarà al piano el famós cicle de Schubert ‘Winterreise’ amb el tenor Ian Bostridge, que tots dos ja han gravat. «És una peça que he tocat moltes vegades. És com una òpera perquè cada petit canvi d’humor afecta la següent cançó. En realitat és una història molt simple però el viatge psicològic és enorme. D’alguna manera Schubert, com si utilitzés una càmera, es va fixant en diferents detalls, en canvis que et porten al següent estadi». I afegeix: «Crec que Schubert pot ser molt divertit, tot i que té un humor més aviat negre i peculiar».

Folk simfònic

‘Märchentänze’ s’inspira en la música folka anglesa. No és una peça fàcil però Pekka Kuusisto, el solista, és un autèntic virtuós no només de la clàssica, també del folk. «He tocat música folk finlandesa, anglesa, irlandesa i escocesa... La música tradicional és molt exigent tot i que no ho sembli. I la partitura és complexa. Tot hi està molt concentrat. La peça dura menys que un concert de violí, és com un EP», diu fent broma el solista que toca amb un Giovanni Battista Guadagnini de 1752. Aquesta peça, d’uns 15 minuts i quatre moviments, no serà l’única d’Adès que també ha inclòs en el programa ‘Hotel suite’ núm. 3 inspirada en la seva primera òpera ‘Powder her face’ (1995-2018), basada en l’escandalós divorci de Margaret Campbell, duquessa d’Argyll, als anys 60. El programa es completa amb el ‘Vals de Mefisto’ (1856-61), de Franz Liszt i la Suite del ballet ‘Les biches’ (1940), de Poulenc.

L’estrena d’Adès a Barcelona té una versió de cambra per a piano i orquestra estrenada fa escasses setmanes pel compositor i el violinista a París. «L’orquestració és diferent perquè l’orquestra et permet jugar amb tota una paleta de colors», diu Adès els pròxims projectes del qual seran de música de cambra. Ell que ha debutat com a compositor de bandes sonores amb ‘Colette’, no es tanca a res. «No descarto fer més música de cine en un futur», comenta.

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

La inspiració pot venir de molts llocs, des d’històries que li interessin a idees del subconscient. «He d’obsessionar-me per compondre». El que no tem és repetir-se. «És impossible repetir-me. Sí que puc revisitar certs temes i de fet ho faig perquè no és possible passar d’una peça a una altra sense que hi hagi una influència. Però revisitar no és copiar. Tinc calaixos on guardo diferents obsessions i utilitzo el que necessito segons l’obra».

El Brexit pot convertir-se en una obsessió per a alguns. Ell intenta que no ho sigui i protesta contra la ruptura amb Europa del seu país posant a les seves últimes obres títols en alemany i en francès. «No sé a quin continent es creuen que pertanyen els del Brexit». I riu quan el violinista li suggereix que «més que un continent, pensen encara en l’imperi».