Obituari

Adeu a la soprano Edita Gruberova, la reina de la coloratura

Mor a Zuric als 74 anys la llegendària cantant eslovaca, diva del Liceu

Adeu a la soprano Edita Gruberova, la reina de la coloratura

ANTONI BOFILL

3
Es llegeix en minuts
Pablo Meléndez-Haddad

Sempre s’especula, s’investiga i es teoritza respecte a fórmules adequades per preservar i ampliar públics tan específics com els de la música clàssica i l’òpera. Però un dels factors clau és, sens dubte, el talent dels intèrprets. Res millor que una gran estrella per crear afició. Edita Gruberova així ho va demostrar als escenaris, destacant sobretot a l’Òpera de Viena, a Munic, a Zuric o al Liceu barceloní, on va mantenir un idil·li amb el públic durant quatre dècades. La llegendària soprano de Bratislava (Eslovàquia), considerada la reina de la coloratura i una de les més aplaudides defensores del bel canto romàntic, va morir el dilluns 18 d’octubre a Zuric, segons va anunciar la família de l’artista a través d’un comunicat emès per l’agència de la cantant.

Nascuda el 23 de desembre de 1946, Gruberova va passejar el seu talent pels escenaris més importants del món, llançant-se a la fama des de l’Òpera de Viena, en la qual va debutar en la dècada de 1970 com a Reina de la Nit de ‘La flauta màgica’ de Mozart, teatre on es va acomiadar dels escenaris i on va ser honrada amb el títol de membre honorari i ‘Kammersänger’, reconeixement que també li va assignar la Bayerische Staatsoper de Munic. Havia debutat al seu país com a Rosina d’‘El barber de Sevilla’, de Rossini, el 1968, mentre que al Liceu va fer la seva presentació el 1978 com a Konstanze d’‘El rapte del serrall’, de Mozart. A partir de llavors les seves actuacions al Gran Teatre se succeirien per oferir gran part del seu repertori, incloent-hi una primera etapa amb títols com ‘La traviata’, ‘Lucia di Lammermoor’ i ‘Ariadne auf Naxos’, per posteriorment donar a conèixer part important del seu repertori belcantista com la trilogia de les reines Tudor de Donizetti i altres títols d’aquest autor, com ‘La fille du régiment’, a més de les òperes de Bellini ‘I puritani’ i ‘La sonnambula’ i sense oblidar diversos recitals i concerts en què causava el deliri dels seus incondicionals.

Les seves actuacions sempre deixaven empremta. El seu domini tècnic era absolut, igual com la seva sorprenent facilitat per emetre pianíssims, aguts i sobreaguts, per ornamentar amb refilets, escales i el que fes falta, fent amb la seva veu el que volia i deixant els aficionats fascinats davant els seus dots de virtuosa. Tot i ser una soprano lleugera de coloratura, sabia com portar al seu terreny papers concebuts per a tessitures més centrals aconseguint enlluernar fins i tot amb papers a priori gens aptes per a ella, com va succeir amb la seva ‘Norma’, títol de Bellini que va incorporar al seu repertori ja en els últims anys de trajectòria. Per a la història del Liceu quedaran aquelles vetllades en què els liceistes no la deixaven marxar de l’escenari amb les seves ovacions una vegada acabada la funció: amb el seu ‘Maria Stuarda’ del 2003 va batre el rècord local arribant als 25 minuts d’aplaudiments. Contribuïa d’aquesta manera a mantenir el coliseu català en l’elit del ‘belcantisme’, en l’empremta de Montserrat Caballé.

Notícies relacionades

Formada al seu país natal, Edita Gruberova va començar la seva carrera després de guanyar el Concurs de Cant de Tolosa (França) per posteriorment instal·lar-se a Viena. Des d’allà, sent membre de la companyia, va ser convidada a cantar als principals teatres i festivals d’Europa, Àsia i Amèrica, conquerint tota mena d’audiències. Va treballar amb els més grans directors musicals i d’escena de la seva època portant el disc una trentena de títols per a importants segells, tot i que a partir de 1993 només ho faria per a la casa discogràfica que ella mateixa va contribuir a fundar.

El 2019 va decidir retirar-se dels escenaris després d’una carrera llegendària i plena d’èxits.

Temes:

Liceu Òpera