Maixabel, la reconstrucció de les preses

«¿Es pot perdonar aquell que t’ha fet mal i sense la presència de Déu?». Aquesta va ser la pregunta que va rondar les preses d’Alcalá Meco diumenge passat. Ho va fer durant el col·loqui que van mantenir amb l’equip de Maixabel, el film d’Íciar Bollaín  que parla de segones oportunitats després de l’assassinat de l’exgovernador de Guipúscoa Juan Mari Jauregui en mans d’ETA. Per a la viuda, la resposta és clara, però les preses possiblement encara continuen escoltant els càntics en eusquera que posen punt final al film, i que s’han convertit en un símbol de concòrdia.

Durant aquells últims minuts, es pot veure com la família de Jauregui i un dels seus assassins, Ibon Etxezarreta (més conegut com a Potxolo), uneixen les seves veus per una mateixa persona. Aquesta imatge va imposar un silenci entre les dones del centre penitenciari, que no van poder ocultar la seva emoció. A l’obrir el llum, la viuda del que va ser representant del PSE, Maixabel Lasa, i l’actriu que li dona vida a la pel·lícula, Blanca Portillo, es van mirar i van plorar juntes. La seva unió s’ha estès més enllà de la pel·lícula de Bollaín.

El 29 de juliol del 2000, Ibon Etxezarreta, Luis Carrasco i un tercer integrant del comando Buruntza van disparar per l’esquena Jauregui. És igual qui ho fes. De fet, es van jugar a sorts qui premeria el gallet. A aquesta organització se li atribueix l’autoria d’una vintena d’atemptats entre el juliol del 2000 i l’agost del 2001, en els quals van ser assassinades set persones. Diumenge passat, 21 anys després, Maixabel Lasa reconeixia en la seva visita a la presó que es comunica «sovint» amb Etxezarreta i Carrasco. El primer treballa en una fleca, mentre que el segon està a punt d’acabar un curs de comptabilitat.

Les esmentades converses van començar el 2011, gràcies a l’anomenada Via Nanclares, un projecte de justícia restaurativa que es va crear per connectar víctimes i victimaris de crims d’ETA. En l’actualitat, aquesta iniciativa s’ha ampliat a tot tipus de delictes. «No vaig prendre aquesta decisió en un moment determinat», va explicar Lasa. Més aviat, ho va fer pensant com hauria actuat el seu marit, «un defensor dels drets humans i del diàleg». «De totes les trobades n’hem sortit reconfortats, com si ens haguéssim tret un pes de sobre», va expressar aquesta activista per la convivència d’Euskadi davant l’atenta mirada de desenes d’internes.

Llavors, va tornar a aparèixer la paraula ‘perdó’, tot i que Maixabel va preferir esquivar-la en tot moment. Ella no s’identifica amb un terme tan cristià, sent ella agnòstica: «És una cosa molt íntima i personal». Per la qual cosa ella prefereix parlar de les segones oportunitats, com les que viuen ara dos dels botxins del seu marit.

En la setmana en què es compleixen 10 anys des que ETA anunciés el final de la seva activitat armada, Lasa no vol oblidar. Una cosa que Blanca Portillo va deixar palesa després de reproduir unes paraules de la viuda de Jauregui: «No es tracta d’oblidar, ja que hi ha coses que són inesborrables. De res serveix girar full si un no l’ha llegit abans». Ella ha hagut de ressorgir i va remarcar: «M’agradi o no, jo estic lligada als assassins del seu marit fins que em mori». Així, va repetir en diverses ocasions que no «li agradaria estar» a la pell de Carrasco i Etxezarreta: «Es fiquen al llit i es lleven recordant el que van fer».

Els botxins han après també a «reconstruir-se», com indica Portillo, en aquests últims 20 anys. «L’Ibon i el Carrasco del 2000 no són els del 2021», va indicar Lasa, perquè ara «són capaços de dir que, si tornessin a néixer, no ho tornarien a fer». Blanca Portillo, que va viure un mes i mig al País Basc per comprendre el que havia passat i per preparar el seu personatge, va reflexionar que «és necessari tenir un camí personal per tornar a aixecar-se del que has fet».

El PP va paralitzar les trobades el 2012

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

«¿Per què no han calat més aquests processos de justícia restaurativa?», van preguntar a la sala d’actes del Centre Penitenciari madrileny. Maixabel no va dubtar en la resposta: «El problema d’aquest procés és que s’acabés l’any 2012. El PP [a l’arribar al Govern] no va veure necessàries aquestes trobades restauratives i les va deixar en stand by». Aquest any, el Ministeri de l’Interior les va reactivar per a una vintena interns que van pertànyer a la banda, però, gràcies a l’AMEE (Associació per a la Mediació, la Trobada i l’Escolta) s’han amplificat els que han comès tota mena de delictes, excepte els relatius a la violència de gènere.

«És un procés totalment lliure, però tothom té dret a demanar la justícia restaurativa», va recalcar Lasa, alhora que va reconèixer que ella va accedir a parlar amb els assassins del seu marit perquè pensava que era «positiu per a la futura convivència al País Basc i a la resta de l’Estat». A la presó d’Alcalá Meco, 16 de les 402 internes ja s’han afegit a aquest projecte de justícia restaurativa. Maixabel va animar la resta... Doncs, gràcies a aquest procés, s’ha recuperat d’alguna manera la seva «vida anterior».