Jennifer Lopez, diva de veritat al Palau Sant Jordi

Fa només 18 mesos, Jennifer Lopez celebrava l’amor i l’idil·li amb el seu primer àlbum en una dècada This is me... now, del qual ara no canta ni una cançó i que contraprograma (després de separar-se per segona vegada de Ben Affleck) amb peces noves com la balada inflada Wreckage of you: ara ella és "més i més forta, a prova de bomba", va cantar ahir al Palau Sant Jordi, hum, sense mirarningú. "Gràcies per les cicatrius que vas deixar-me al cor".

Però parlem de música. És l’hora de lluir hits per a JLo i de recordar-nos que hi va haver un temps en què l’MTV era seva. Dance-pop amb fibres i producció r’n’b, parlem de l’era prereggaeton (tot i que en la tercera cançó de la nit, Booty, ella i les seves sis ballarines van recórrer al twerking), material que va fer furor entre el públic que va ocupar gran part del Sant Jordi en la cinquena de les seves set dates a Espanya. Altíssimes botes platejades, bodi de lluentons, cabellera ondulada tota l’estona pels ventiladors, i paraules en la llengua dels seus ancestres. "És tan increïble ser aquí. It’s been a long time...". Bé, en realitat era el seu debut a Barcelona.

En cinc actes

Cançons com a base i leitmotiv, però allò era, sobretot, un xou, i trepidant, amb constants cops d’efecte, cançons reduïdes a un pessic, gags coreogràfics. Ella i el seu seguici, en dansa sense gairebé pausa, quedant-se de sobte petrificats, movent melenes al so d’un trosset de We are the champions, vacil·lant el públic. Van ser cinc actes, i el segon, després de la rutilant benvinguda Jenny from the block va portar cuir negre i imatgeria rockera.

El tercer va venir amb vapors sensuals i un llit rodó en el qual es va enjogassar amb tres dansarins a joc amb les altes temperatures d’I’m into you. Un altre canvi de bodi, model de color carn,-gairebé-despullada, i que prenguin nota les jovenetes del ram del sobreescalfament llatí. "A la nit, de vegades, canvio de gustos..., ¡i m’agrada dur!", ens va informar aixecant udols. El millor és que el tram va culminar amb un senyor èxit, Love don’t cost a thing, dels temps del seu primer àlbum On the 6 (1999).

El toc d’una guitarra flamenca ens va fer témer el pitjor: secció de celebració dels llaços compartits al cant, aquest exercici de risc. Escena de tablao, amb les seves cadires i el seu caixó. Gracies a la vida no és un cant del Sacromonte, sinó una peça de la xilena Violeta Parra, però, bé, López la va cantar amb correcció. El que va venir després va ser més audaç si pot ser: ella, amb mantellina, entonant una adaptació diguem-ne mediterrània del seu primer èxit If you had my love, i els ballarins en vestits vermells amb brillantors de mariachi. ¡Visca la transculturalitat! Ball flamenc, i una "cançó antiamor" (Qué hiciste: gran poder vocal), i un homenatge a la màrtir texana Selena (Si una vez).

Es va imposar l’ordre en els números finals: discoteca total a Waiting for tonight, amb la seva escenografia selvàtica (i harmonies canviades), plomes de vedet a Let’s get loud i Play. Tancant, El anillo, amb aquesta reclamació de compromís sentimental: "Tú me has dado tanto, ya lo tengo todo, pero, ¿y el anillo, pa’ cuando?". A veure, Jennifer, després de quatre divorcis, ¿de debò?.

Jennifer Lopez

Notícies relacionades

Barcelona es prepara per a un Nadal ple de musicals

‘La casa del diablo’ i els assassinats satànics

Palau Sant Jordi

(15/7/2025)