Crítica de teatre
L’empoderament de les verges suïcides
‘Aquell dia tèrbol que vaig sortir d’un cinema de l’Eixample i vaig decidir convertir-me en un om’, d’Alícia Gorina, planteja un retrat generacional obertament polític, descolonitzador i antipatriarcal
L’escenari del Lliure es torna a omplir de joventut. Si al març ‘La malaltia’ ens deixava un retrat confús de l’artista adolescent a través de l’obra de Bruckner, Alícia Gorina planteja ara un exercici similar amb resultats notables. Es tracta d’una relectura escènica d’un film que va marcar la directora en la seva joventut, ‘Les verges suïcides’ de Sofia Coppola. Vint anys després, cinc adolescents prenen la paraula per desenredar el misteri de la pel·lícula, transformen la mirada fílmica que objectualitza la feminitat en veu i testimoni dels canvis polítics que projecten els feminismes.
A prop de la majoria d’edat, les joves intèrprets surten d’un càsting amb tres-centes participants. La seva transformació en les germanes Lisbon resulta anecdòtica quan el que es destaca són les seves opinions sobre la sexualitat, el gènere i l’ecologisme. Eleonora Heder forma la base de la dramatúrgia a partir de converses amb les actrius. Es planteja un retrat generacional obertament polític, descolonitzador i antipatriarcal, que salta del marxisme al poliamor, de les violències masclistes a la destrucció del planeta, de Wittgenstein a Cyndi Lauper. Giren com un mitjó el misteri del suïcidi adolescent fins a transformar-lo en un últim acte contestatari, el cos se significa com a subjecte en rebel·lia.
Cine, teatre i realitat
Notícies relacionadesAmb aquesta obra de títol interminable (‘Aquell dia tèrbol que vaig sortir d’un cinema de l’Eixample i vaig decidir convertir-me en un om’) Alícia Gorina torna al seu estil més personal després dels destacables muntatges d’obres de Sarah Kane (‘Blasted’) i Víctor Català (‘Solitud’). Com en el seu recordat ‘Watching Peeping Tom’, el diàleg entre cine i teatre torna a dibuixar una estructura entre la representació, l’assaig i la realitat. Més enllà de la voluntat narrativa, en la seva recreació de les escenes del film de Coppola –aquesta hipnòtica ‘Casa de Bernarda Alba’ ambientada al Detroit dels setanta– s’amaga una crítica a la ideologia del Hollywood comercial, contra la mirada masculina i els valors conservadors.
L’escenografia de Sílvia Delagneau i Max Glaenzel reprodueix amb detall els icònics ambients del High School nord-americà, sense oblidar un estrellat toc poètic. Els dos actors veterans, Joan Carreras i Mia Esteve, accepten el seu paper subaltern i resolen amb solvència el contrapunt adult, la sorda impotència davant l’irrefrenable desafiament de l’adolescència. Magnètiques, totes elles: Alícia Falcó, Blau Granell, Roc Martínez, Abril Pinyol i, amb menció especial, Lea Torrents que, malgrat lesionar-se en l’estrena, continuava divendres, crossa en mà. Funció readaptada amb intel·ligència que atrapa per la seva vitalitat i per la gosadia del retrat. Si la joventut és això, hi ha esperança.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- Documentació Nou avís de la policia per als que han de renovar el DNI o el passaport
- SALUT Europa retira del mercat la vacuna de la covid d’AstraZeneca
- Peris confessa que va abusar de nens des del 1972
- FÓRMULA 1 La sanció a Sainz pel GP de Miami afegeix més polèmica sobre la FIA
- Joves polítiques s’obren pas en les llistes electorals del 12M
- Al minut Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions
- Ús alternatiu ¿Per què la gent està llançant vinagre a les finestres per l’onada de calor?
- Reflexió en primera persona L'activisme ha abanderat la meva supervivència
- Hisenda ¿Què és l’IRPF i quins són els trams de la renda el 2021?
- La fiscalia, en descrèdit