L’empoderament de les verges suïcides

A prop de la majoria d’edat, les joves intèrprets surten d’un càsting amb tres-centes participants. La seva transformació en les germanes Lisbon resulta anecdòtica quan el que es destaca són les seves opinions sobre la sexualitat, el gènere i l’ecologisme. Eleonora Heder forma la base de la dramatúrgia a partir de converses amb les actrius. Es planteja un retrat generacional obertament polític, descolonitzador i antipatriarcal, que salta del marxisme al poliamor, de les violències masclistes a la destrucció del planeta, de Wittgenstein a Cyndi Lauper. Giren com un mitjó el misteri del suïcidi adolescent fins a transformar-lo en un últim acte contestatari, el cos se significa com a subjecte en rebel·lia.

Cine, teatre i realitat

Notícies relacionades

¿On és Martin Margiela?

La People in Red Barcelona destil·la solidaritat i glamur

Amb aquesta obra de títol interminable (‘Aquell dia tèrbol que vaig sortir d’un cinema de l’Eixample i vaig decidir convertir-me en un om’) Alícia Gorina torna al seu estil més personal després dels destacables muntatges d’obres de Sarah Kane (‘Blasted’) i Víctor Català (‘Solitud’). Com en el seu recordat ‘Watching Peeping Tom’, el diàleg entre cine i teatre torna a dibuixar una estructura entre la representació, l’assaig i la realitat. Més enllà de la voluntat narrativa, en la seva recreació de les escenes del film de Coppola –aquesta hipnòtica ‘Casa de Bernarda Alba’ ambientada al Detroit dels setanta– s’amaga una crítica a la ideologia del Hollywood comercial, contra la mirada masculina i els valors conservadors.

L’escenografia de Sílvia Delagneau i Max Glaenzel reprodueix amb detall els icònics ambients del High School nord-americà, sense oblidar un estrellat toc poètic. Els dos actors veterans, Joan Carreras i Mia Esteve, accepten el seu paper subaltern i resolen amb solvència el contrapunt adult, la sorda impotència davant l’irrefrenable desafiament de l’adolescència. Magnètiques, totes elles: Alícia Falcó, Blau Granell, Roc Martínez, Abril Pinyol i, amb menció especial, Lea Torrents que, malgrat lesionar-se en l’estrena, continuava divendres, crossa en mà. Funció readaptada amb intel·ligència que atrapa per la seva vitalitat i per la gosadia del retrat. Si la joventut és això, hi ha esperança.