Daniel Monzón: «Espanya ha perdut part de la seva autenticitat, res té ànima»

Daniel Monzón (Palma, 1968) continua explorant diferents gèneres cada vegada que fa una pel·lícula. El drama carcerari a ‘Celda 211’, el ‘thriller’ d’acció a ‘El niño’, la comèdia musical a ‘Yucatán’ i ara el cine quinqui a ‘Las leyes de la frontera’, una revisió contemporània d’aquelles històries de delinqüència que van plasmar en temps real la cara b de la Transició.

D’alguna manera, les fronteres han sigut presents al llarg de tota la seva filmografia.

Té raó, fins i tot des d’‘El corazón del guerrero’, en aquest cas entre la realitat i la ficció. Crec que tinc volença pels personatges que estan al marge de la llei, em sento molt a prop d’ells perquè s’atreveixen a fer coses més enllà de les convencions. 

¿Què és el que més el va atraure de la novel·la de Javier Cercas? 

Quan la vaig llegir vaig sentir una connexió emocional gairebé autobiogràfica. Jo tenia 10 anys el 1978 i vivia, com el protagonista de la pel·lícula, en una casa al final de la ciutat. Des de la meva finestra veia els descampats, on hi havia els quinquis i me’ls creuava constantment. Eren figures que em produïen temor, però també fascinació. En el fons pensava: m’agradaria ser un dolent i viure amb la llibertat que ells tenen. 

Com a director, em va atraure recrear l’Espanya d’aquella època, també revisar el gènere quinqui, però des d’una perspectiva diferent, la d’algú aliè que s’introdueix en aquest món, que és, al cap i a la fi, el que sempre faig a les meves pel·lícules, com a ‘Celda 211’, que et ficaves a la presó amb una mirada neta, la del mateix espectador. Tenia clara una cosa, que mai jutjaria els meus personatges.

El títol de la pel·lícula té aroma de ‘western’.

Al cap i a la fi, estem descrivint una societat amb les seves pròpies lleis. Crec que la història té certes connexions amb ‘L’home que va matar Liberty Valance’, que començava amb un pròleg i un epíleg que donava les claus de la història, com passa en aquest cas, i et feia veure quant hi havia de veritat i de mentida en els personatges. A més, en el ‘western’, hi havia una certa mitificació del delinqüent, com a les pel·lícules de gàngsters, com a Bonnie & Clyde, que aportava un acostament molt ‘cool’. La figura de l’‘outsider’ estava molt romantitzada, fins i tot en els nostres ‘Perros callejeros’.

No obstant, trobem un paral·lelisme clar entre aquesta Espanya i l’actual

D’aquells fangs, venen aquests llots i parlar d’aquella Espanya del 78 i explicar com era allò t’enfronta al mirall de la realitat. Les fronteres són més presents que mai, i sobretot referent a les classes socials, que estableixen uns límits molt definits. El personatge d’El Zarco, té una consciència molt clara del seu destí tràgic i és conscient del seu lloc al món, sap que no pot canviar-lo. 

¿Com creu que ha canviat Espanya? 

Doncs crec que pel camí hem perdut part de la nostra autenticitat. Ara les nostres ciutats s’assemblen a qualsevol altra d’Europa. Res té ànima, és una Espanya maquillada, l’han pintat, ara tot és orgànic i cuqui. 

¿Com va ser el procés d’adaptació? 

Hi havia moltes maneres d’adaptar la novel·la de Cercas. Jorge Guerricaechevarría i jo ens hem centrat en la joventut, en les peripècies, per afegir un apart amb uns personatges adults que reviuen aquells moments que els van canviar per sempre. Per un moment, em va passar pel cap fer una espècie de ‘Hi havia una vegada a Amèrica’, de Sergio Leone, dividida en dues parts, l’adolescència i la maduresa, amb imbricacions entre els dos temps. Però aquesta mateixa idea hem intentat introduir-la a la pel·lícula, amb aquestes dosis de reflexió finals.

¿Què pensa del gènere quinqui? ¿Com ha intentat actualitzar-lo? 

Els quinquis són els nostres bandolers de llegenda. Però aquestes pel·lícules es van rodar al mateix temps que es reflectia aquell present, eren un retall de la realitat, eren gairebé documents amb esperit neorealista. Ara això és impossible, així que em vaig plantejar, ¿com ho faig? Podria haver fet una pel·lícula de quinquis manierista, amb ratlles i gra, a l’estil ‘Grindhouse’ de Tarantino, però no tenia sentit. Així que vaig optar per una romantització, una recreació estilitzada, nostàlgica, que és una cosa que porta implícit el protagonista, que recorda aquella època com la més intensa de la seva vida. 

Per a vostè, ¿què van simbolitzar els quinquis? 

Van ser la cara b d’aquella època, tota aquesta gent que s’amuntegava als ravals de les grans ciutats buscant una feina que mai aconseguiria. S’estava celebrant la festa de la democràcia i no havien sigut convidats, així que es van prendre la justícia per la seva mà, van iniciar una rebel·lió i van viure de pressa, de pressa: si no ens voleu, nosaltres a vosaltres, tampoc. Van ser els únics que van plantar cara a la policia i a les institucions que encara mantenien l’herència del franquisme. 

¿Com va ser reconstruir tota aquella època i plasmar-la? 

Vaig tenir la sort de comptar amb Carles Gusi com a direcció de fotografia, que va treballar a ‘Perras callejeras’ i ‘Yo, el Vaquilla’, així que coneixia a la perfecció l’aroma del cine quinqui. I vam voler donar a tot això un caràcter monumental, a través de la imatge, del tractament del so, de la música. Com un homenatge en gran.

En aquest sentit, la banda sonora resulta fonamental

Hi ha una combinació de temes del moment, com ‘El jardín prohibido’, de Sandro Giacobbe, ‘Te estoy amando locamente’, de Las Grecas, ‘La Grifa’, de El Pelos o ‘Alameda’s Blues’, de Smash. Però alhora jo volia que la pel·lícula tingués la seva pròpia rumba romàntica perquè intensifiqués el sentiment tràgic del personatge. En aquest sentit, la banda Derby Motoreta’s Burrito Kachimba ha sigut fonamental per crear el ‘look’ sonor, a cavall del passat i el present.

També aporta una visió de la dona diferent de la que s’oferia dins del gènere.

A excepció de ‘Deprisa, deprisa’, el retrat que es feia de la dona era molt subsidiari, però aquí el motor de la història és la Tere. És una tia molt poderosa, amb molta força, molt magnètica i no té por de ser en un món d’homes, perquè els tracta d’igual a igual. És una supervivent.

¿Com va trobar els joves de la pel·lícula?

Ja no podíem comptar amb quinquis reals. D’aquella època només vam parlar amb El Pera, que ens va explicar moltes coses, de com la policia treia la metralleta a la primera de canvi. Almenys vam intentar que fossin rostres frescos i per configurar la banda vam buscar directament als carrers i a les ciutats dormitori, nanos sense experiència que donaven a càmera molta veritat, molt esperit canalla.

Notícies relacionades

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

L’amistat, posada a prova

A la pel·lícula apareixen tots els estilemes del gènere.

L’estrebada de bolso, les discoteques, els prostíbuls, les persecucions de cotxes, els recreatius... És tota una mitologia, havia de ser fidel, però alhora he intentat fer una reflexió entorn del gènere 40 anys després. Ara ho veig tot d’una manera més emocional.