‘Revival’ imminent

La tornada del ‘quinqui sound’

  • La pròxima estrena de ‘Las leyes de la frontera’, amb música original del grup sevillà Derby Motoreta’s Burrito Kachimba, anticipa el rescat dels sons del cine de quinquis dels anys 80

La tornada del ‘quinqui sound’

Ferran Nadeu

6
Es llegeix en minuts
Rafael Tapounet
Rafael Tapounet

Periodista

Especialista en música, cinema, llibres, futbol, críquet i subcultures

Ubicada/t a Barcelona

ver +

A la portada del primer elapé del grup sevillà Derby Motoreta’s Burrito Kachimba, del 2019, dissenyada per l’il·lustrador cordovès El Ciento, apareix la part posterior d’un Seat 131 L, el turisme que a finals dels anys 70 va agafar el relleu del 1430 i el 124 com l’automòbil de fabricació nacional popular però elegant per antonomàsia. El 131 va ser una peça molt cobejada pels joves lladres de cotxes de l’època, aquests delinqüents d’alarmant precocitat criats en barris d’al·luvió què es van anomemnar quinquis. Per edat, els components de Derby Motoreta’s Burrito Kachimba (d’ara endavant, DMBK) no van conviure amb aquest univers d’atracaments a punta de navalla, baralles en descampats, Lois ajustadíssims, melenes amb la ratlla al mig, tirotejos i morts per sobredosi, però han abraçat gustosos alguns dels referents estètics d’aquell període fins al punt d’etiquetar la seva pròpia música (una explosiva barreja d’ingredients en la que tant hi caben Triana i la psicodèlia turca, el flamenc i Led Zeppelin) com ‘kinkidèlia’.

«Això va sortir al local –explica José Manuel Cabrera, àlies ‘Gringo’, guitarrista de la banda–. Volíem fer psicodèlia, però quan escoltàvem les coses que gravàvem amb el mòbil ens sonava tot molt cafre i vam començar a dir: «Tio, això és molt quinqui». Al final ens vam quedar amb la paraula per vestir el projecte, perquè ‘cafredèlia’ no sonava tan guai».

Un paisatge molt interioritzat

Les connexions de DMBK amb aquest fenomen quinqui que va posar el contrapunt sòrdid a l’Espanya il·lusòria de la transició van més enllà de la mera etiqueta. Ho prova el vídeo del seu primer ‘single’, ‘El salto del gitano’, en el qual van reciclar imatges de la pel·lícula ‘Navajeros’ (1980), d’Eloy de la Iglesia. «És una història que tenim molt interioritzada, no és una cosa que hàgim adoptat des de la impostura», assegura Gringo. I, assenyalant el cantant Miguel García, àlies ‘Dandy Piranha’, afegeix: «Aquest ‘notes’ va vestit així cada dia». Dandy, melena arrissada, samarreta imperi i pantalons acampanats blau clar, somriu: «I gairebé no em peguen».

A la tardor del 2020, mentre DMBK ultimava el seu segon elapé, ‘Hilo negro’ (publicat el març passat), el cineasta Daniel Monzón (‘Celda 211’, ‘El Niño’) estava embrancat en la producció de ‘Lss leyes de la frontera’, adaptació de la novel·la del mateix títol de Javier Cercas, que retrata un triangle amorós en una colla de quinquis de la Girona de 1978. La pel·lícula, explica Monzón, «recrea tot aquell món des d’una perspectiva contemporània. Es planteja a partir del record d’un dels protagonistes, i aquest punt de vista permet reconstruir allò d’una manera romàntica, idealitzada». El director volia que la música tingués aquest mateix acostament i buscava un grup actual que pogués encaixar en aquesta idea. «Llavors, el supervisor musical, Juan Ibáñez, em va parlar de Derby Motoreta’s Burrito Kachimba, que jo no coneixia. Només de sentir aquest nom se’m van posar els pèls de punta».

Una qüestió de ‘feeling’

El resultat ha sigut, com diuen els anglosaxons, una unió feta al cel. Monzón va encarregar en principi a DMBK una cançó original per incloure-la al film, però en les primeres converses amb el grup va quedar tan entusiasmat que abans d’escoltar una sola nota ja es va animar a demanar-los una banda sonora completa. «El Daniel ens va passar el guió, el vam llegir i vam dir: ‘Que guapo, estem molt dintre’ –relata Dandy–. I quan la setmana següent ens vam reunir amb ell per confirmar-li que faríem la cançó, el tio ens va proposar fer la música sencera. I nosaltres: ‘És clar, endavant’». «Va ser una qüestió de ‘feeling’, de seguida vaig notar que era el que calia fer –diu el cineasta–. I no vegis quina musicassa ha sortit».

Una «musicassa» que, juntament amb la pel·lícula (l’estrena de la qual està prevista per al 8 d’octubre), sembla cridada a revifar la flama del ‘quinqui sound’, aquesta amalgama de rumba carcerària, rock aflamencat i balada calorra que va imposar la seva llei als radiocassets dels barris de l’extraradi a finals dels 70 i principis dels 80 i que avui associem als títols únics del cine quinqui d’aquells anys, de la saga ‘Perros callejerosr’ a ‘Deprisa, deprisa’.

«La música que han fet els DMBK té aquest regust a Chichos i a Chunguitos, però també una cosa més rock que apareix molt poc a les pel·lícules de l’època i que, en canvi, sí que era molt present en la vida dels joves», destaca Monzón. «L’encàrrec ens ha permès no tornar-nos bojos intentant estar tota l’estona a l’avantguarda –sosté Gringo–. Sense estar ancorada en el passat, la música recupera aromes i elements que fan olor d’antic. El barco continua sent nostre, però el vent ens arribava d’una altra direcció i calia plegar-se a aquest vent, i ha sigut un exercici molt interessant».

Las Grecas o Thelonious Monk

És un exercici en el qual els músics del grup sevillà s’han sentit còmodes perquè tots aquests sons que ara recuperen formen part del seu bagatge artístic i, sobretot, de la seva memòria personal. «Si has nascut a Espanya, és més fàcil que de petit el teu pare posés al cotxe Las Grecas que Thelonious Monk –explica el guitarrista entre les rialles dels seus companys–. A les nostres cases tant sonaven Las Grecas que Pink Floyd, Triana, Los Chichos i Supertramp». I aquesta apel·lació a la memòria personal i a la tradició, afegeixen, és també del tot present en la proposta de les noves estrelles de l’anomenada música urbana com Rosalía o com C Tangana, l’‘Ingobernable’ del qual posa fons sonor al primer tràiler de ‘Las leyes de la frontera’ (tot i que no apareix a la pel·lícula).

Arran d’aquesta última reflexió, el bateria Tony Picante, àlies ‘Papi Pachuli’, remarca la connexió que hi ha, més enllà de l’estètica, entre els quinquis del passat i l’escena trap actual, una cosa que ja va intuir el festival Primavera Sound quan en la seva edició del 2016 va propiciar una trobada entre Los Chichos i PXXR GVNG. «Nosaltres tenim aquestes pintes però som molt responsables –assenyala Tony–. Els que tenen avui veritablement aquest esperit ‘punk’ del quinqui són els ‘trapers’. Ells sí que te la poden muntar en pla macarra».

Crisi i contracultura

Notícies relacionades

Dandy Piranha abunda en el paral·lelisme i amplia el focus amb lucidesa. «Hi ha també una connexió molt important entre aquella època i aquesta. Tenim uns problemes econòmics i de falta d’expectatives com no es veien des de fa 40 anys. Vivim en un moment de canvi social superimportant, amb la revolució sexual, la revolució feminista, i al mateix temps hi ha un auge del conservadorisme i del feixisme, i sempre que passa això s’origina, per reacció, una contracultura. Això és el que va passar en la Transició i és el que està passant ara, amb els ‘trapers’ i amb un munt de manifestacions artístiques de les quals crec que formem part».

A més de la música original de DMBK, la banda sonora de ‘Las leyes de la frontera’ inclourà una «punyent» balada rumbera de Lin Cortés (en la línia del ‘Me quedo contigo’ de ‘Deprisa, deprisa’, apunta Monzón), així com cançons de l’època: peces de Las Grecas, Los Chichos, El Pelos (‘La grifa’), Smash, Los Canarios, Sandro Giacobbe, el ‘Let’s All Chant’ de The Michael Zager Band... Tot això, o gairebé tot, formarà part d’un disc que els DMBK estan preparant a l’estil de les bandes sonores de Tarantino, amb fragments de diàleg i efectes de so intercalats. «Serà una cosa antològica, volarà», augura el director. Serà, sens dubte, la pedra de toc del ‘revival’ del ‘quinqui sound’ que està a la cantonada.

Temes:

Música Cine