Hollywood entreveu una vaga històrica

Són els milers de noms sense la brillantor de les estrelles que omplen els títols de crèdit i permeten entendre l’esforç conjunt que és una pel·lícula o una sèrie, homes i dones amb una feina darrere dels focus, operant càmeres o a la sala de muntatge, assistint en els guions o vestint i maquillant els actors i construint decorats, sense els quals les pantalles estarien buides. Per primera vegada en els 128 anys des que van començar a organitzar-se sindicalment als Estats Units estan disposats a paralitzar gairebé completament la indústria audiovisual al país si els productors i els grans estudis no els donen unes condicions laborals més dignes o, simplement, raonables. I Hollywood tremola.

Dilluns, dues setmanes després que es trenquessin les dures negociacions que des de fa mesos mantenia el sindicat IATSE amb l’Aliança de Productors de Cine i Televisió (AMPTP, per les seves sigles en anglès) per renovar convenis de tres anys que van expirar al juliol, més de 57.000 treballadors del cine van votar aclaparadorament a favor de recolzar la vaga. Són el 99% dels membres d’aquesta unió, amb 150.000 afiliats als EUA i el Canadà, als quals afecten els contractes en disputa, a Los Angeles i a escala nacional, i que es van registrar per votar.

Amb aquest senyal d’unitat van dotar els seus líders d’una eina de negociació poderosa, que va fer que immediatament els representants d’estudis i plataformes tornessin a les converses, que es van reiniciar dimarts.

Les reclamacions

Sobre la taula hi han posat reclamacions bàsiques: sous dignes per als treballadors més mal pagats, increments salarials i participació en beneficis per alguns treballs en «nous mitjans» (en al·lusió als serveis de streaming). Demanen també períodes més llargs de descans entre torns i en caps de setmana, que posin fi a «horaris laborals excessivament insegurs i nocius», i reclamen que es reforcin les obligacions dels estudis per donar als treballadors temps per menjar en els maratonians rodatges, incrementant les multes si no s’ofereixen aquestes pauses (càstigs que ara són tan baixos que alguns productors fins i tot els assumeixen i els inclouen en els seus pressupostos).

De moment el diàleg continua, però l’amenaça d’un aturada existeix. Els treballadors es mostren més decidits que mai a reivindicar drets laborals, especialment després de la pandèmia. Han passat mesos denunciant per a qui vulgui escoltar-los les condicions en què treballen, utilitzant l’altaveu de les xarxes socials per exposar-les, especialment en un compte d’instagram on més de mil han exposat històries d’horror.

View this post on Instagram

A post shared by IATSE Stories (@ia_stories)

Amb la seva campanya pública s’han guanyat recolzaments i suports. Els han tingut, per exemple, d’altres membres de la indústria, des de noms destacats com Octavia Spencer, Jane Fonda o Danny DeVito, fins dels líders de sindicats de directors, guionistes i actors (els convenis dels quals també s’han de renegociar aviat). La seva lluita ressona també en despatxos oficials i a l’AMPTP ha arribat una carta firmada per 120 congressistes a Washington, una altra de 30 senadors de Nova York i una més de 50 representants en la legislatura estatal de Califòrnia donant suport a les reclamacions dels treballadors i urgint a una negociació «justa».

I’m glad to stand with @IATSE in their fight for a fair contract. Giant film and entertainment companies make billions of dollars in profits each year and the least they can do is ensure their workers have livable wages and reasonable work hours. pic.twitter.com/al7C9RQ30R

— Elizabeth Warren (@SenWarren) 1 de octubre de 2021

En un comunicat després de la votació de dilluns Matthew Loeb, el president del sindicat, va assegurar que l’objectiu final és arribar a un acord, però també va explicar que en el fons la votació aborda qüestions de «qualitat de vida així com sobre la salut i seguretat dels que treballen en la indústria del cine i la televisió». El líder sindical també va qualificar d’«incomprensible» que una patronal que inclou «megacorporacions que valen milers de milions de dòlars, al·legui que no pot cobrir per als equips que treballen darrere de les càmeres necessitats bàsiques com (hores de) son adequat, aturades de menjar i sous que permetin viure».

L’impacte de la pandèmia

Els estudis defensen que ja havien ofert resposta a algunes de les peticions sindicals, com un acord per finançar un dèficit de 400 milions de dòlars en el seu fons de pensions i de cobertura mèdica, algunes lleugeres pujades salarials i increments en els períodes de descans entre torns de rodatge. Per limitar les concessions, no obstant, al·leguen que la indústria s’enfronta a «reptes i realitats econòmiques a mesura que es treballa per recuperar-se de l’impacte econòmic de la pandèmia».

La visió des de la banda dels treballadors és diferent. Asseguren que, precisament per recuperar el temps perdut durant la pandèmia, els estudis i especialment les plataformes, necessitades de contingut, estan intensificant els rodatges a un ritme brutal i gastant quantitats ingents de diners per aconseguir grans noms, mentre que retallen en altres parts vitals per a les produccions. A ‘The Hollywood Reporter’ fa uns dies una maquilladora, Kristina Frisch, explicava com en el primer treball després de l’aturada pandèmica va tenir un contracte que implicava sis dies per setmana tot el rodatge i no parar mai per menjar. «Era com si, per haver hagut de parar per les restriccions, ara haguéssim de treballar més temps i més dur». Al mateix article Colby Bachiller, coordinadora de guió, explicava: «Fins i tot abans de la pandèmia sabíem que els sous i les hores eren insuportables, insostenibles i gens saludables, però ara són simplement cruels».

Notícies relacionades

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

Rozalén: "Soc una tia alegre, però m’emprenya el que és injust"

Com ha succeït en altres sectors, a més, molts treballadors han sortit de la pandèmia amb una actitud renovada cap a les seves situacions laborals. «Som persones, no màquines», deia a ‘The New York Times’ Sarah Graalman, una maquilladora. «Només perquè matar-nos treballant ha sigut el que era normal no significa que sigui correcte. Milers de nosaltres ens en vam adonar en la pandèmia. Hem de tenir un equilibri entre vida i feina».

Sense precedents

Hi ha hagut altres vagues a Hollywood, com la de 100 dies dels guionistes entre 2007 i 2008. Tot i que aquell aturada es calcula que va costar a l’economia de Califòrnia 2.100 milions de dòlars i la pèrdua de gairebé 38.000 llocs de treball, els estudis llavors van poder fer servir el material que ja estava escrit. Aquesta vegada seria diferent: sense els treballadors que ara amenacen de parar és impossible rodar.