30 anys de ‘Nevermind’, de Nirvana: l’última vegada que el rock va incendiar el món

Celebra l’aniversari de ‘Nevermind’ l’edició d’un llibre troncal, ‘Come as you are. La historia de Nirvana’ (Contra), de Michael Azerrad, vingut directament del fragor d’aquells dies en què una banda d’ètica punk va conquerir el món: el volum va veure la llum en anglès el 1993, és a dir, quan el grup encara existia, com a reflex vivaç del vincle amistós de l’autor amb els músics, i apareix ara en castellà en l’acurada traducció d’Elvira Asensi (que ja se les va haver amb els volums de Neil Young i Richard Lloyd, de Television).

Abans de la mitologia

La distància temporal sempre pot modificar percepcions, però Azerrad destaca en aquest diari que el llibre fos escrit en aquell moment, «abans que dècades de dubtes i de construcció de mites s’assentessin sobre la banda com un núvol de pols, cosa que va enfosquir el que realment era Nirvana i el que va significar per a la gent». L’autor remarca que no és una biografia autoritzada i que la banda no la va controlar. «Aquest va ser el meu acord original amb Kurt. Li vaig dir: “No es pot autoritzar”. I Kurt em va contestar: “És clar que no, això seria massa Guns n’Roses”». L’autor prepara ara una versió «extensament comentada» de la seva obra, incloent-hi «algunes revelacions». 

S’eleva sobre el relat l’aura d’un artista, Kurt Cobain, l’historial del qual flueix amb detall (el divorci dels seus pares, la vida en la decadent Aberdeen, la hiperactivitat diagnosticada, els dolors estomacals), un noi que, segons declara ell mateix al llibre, la meitat del temps era «un idiota nihilista», i l’altra, tremendament vulnerable i sincer. Azerrad el recorda com «una persona torturada, però també reflexiva i sensible, cosa que és remarcable, perquè sovint, la gent amb aquest nivell d’èxit s’obsessiona amb ella mateixa», explica l’autor. «Kurt tenia empatia».

El final del rock el 1991

‘Nevermind’ és el símbol de, com a mínim, l’intent no calculat d’enderrocar l’ordre industrial de la cultura pop. «Va arribar en el moment precís, quan la gent estava farta de música manufacturada, sense contingut, com la de les ‘boy bands’ i el ‘hair metal’», argumenta Michael Azerrad. Al lector del llibre potser el sorprendrà constatar que ja el 1991 es parlava del final del rock (suposadament liquidat per criatures com Paula Abdul i Milli Vanilli, avui a la cuneta), i que també llavors, com escriu Azerrad, els joves en la vintena dels Estats Units, escarmentats a base de Reagan, sida i malsons nuclears, «estaven segurs de ser la primera generació a tenir poques esperances que els anés millor que als seus pares».

En aquest paisatge tebi va créixer Cobain, buscant primer l’alleujament en els discos de les ‘stadium bands’. Ironitzava amb fer de Nirvana «el grup més gran del món», si bé després el somni daurat es va convertir en font d’angoixa. «Kurt va tenir un fort conflicte amb la fama», observa Azerrad. «Va créixer escoltant Kiss, Cheap Trick, Queen i Black Sabbath, però després es va ficar en l’escena punk d’Olympia, Washington, que era molt anticorporativa i que li va causar una gran impressió. Mai va poder conciliar plenament els dos paradigmes».

Una veu determinant

‘Nevermind’ va implicar un enfocament del rock antagònic amb les superproduccions de l’època, atenent, segons Azerrad, el «cicle continu en què la música pop tova és reemplaçada per sons més orgànics, com l’auge del folk a principis dels 60 o el punk rock a finals dels 70». Segons explica al llibre, el productor Butch Vig atribuïa una part de l’impacte de cançons com ‘Smells like teen spirit’, ‘Come as you are’ o ‘Lithium’ a la veu de Cobain, transmissora de «misteri, passió i intensitat».

Notícies relacionades

5 discos clau del grunge

30 anys del grunge: les cinc icones estètiques del moviment

Substancioses són les observacions sobre la naturalesa d’aquestes cançons, fetes de la tensió entre pols oposats, l’extrema quietud i l’espasme, i de textos impressionistes (no reproduïts al llibret del disc: «Suposo que em faltava confiança en mi mateix», confessava Cobain); lletres riques en fogonades amb esmenes als rols de gènere o traços d’autoparòdia col·lectiva: cap allà apuntava l’‘esperit adolescent’, un coqueteig sarcàstic amb la idea de revolució. Cobain va mirar d’esperonar el seu propi públic titllant-lo d’apàtic, un punt que, al llibre, el porta a confessar que es va excedir. «Em vaig obcecar a donar la culpa a aquesta generació», reflexiona, sospitant que les seves reprimendes l’equiparaven a un «padrastre malvat».

Contra la «porqueria corporativa»

Tornant a l’interrogant inicial, ¿va desplaçar ‘Nevermind’ el ‘mainstream’? Més aviat sembla que l’impacte va ser transitori, a més de resultar el cant del cigne del rock com a llenguatge hegemònic en la música popular. Però l’àlbum es va projectar en el durador ‘underground’, i continua encarnant un punt de senyalització inspirador. «Amb el temps, la gent es cansa de la porqueria corporativa i demana una cosa autèntica. Aquell moment vindrà de nou», estima Michael Azerrad, per a qui ‘Nevermind’ pot continuar conquerint oients en temps de trap i reggaeton, perquè «les seves cançons provenen del cor i de l’ànima de Kurt, i és possible disfrutar-les tant si t’agrada el rock com si no». El disc és fins i tot proveïdor de gloriosos acudits dolents: la demanda del nen de la portada, Spencer Elden, ara d’uns trenta anys, per «explotació sexual», davant la qual Azerrad no s’immuta: «Als nord-americans els encanta demandar».