La incombustible ‘Carmen’ de Bieito triomfa a Palerm

La vetllada era de gala, amb la guàrdia de palau escortant els convidats a l’alfombra vermella. La desfilada de modelets impressionava en el càlid capvespre sicilià, detall que no era obstacle per fer cua i mostrar, a més de la valoradíssima entrada –les localitats es van esgotar en hores–, el certificat de vacunació, obligatori a Itàlia per accedir a qualsevol espai tancat. El Teatre Massimo de Palerm, un dels més importants d’Itàlia, tornava a obrir-se al públic, però només amb la meitat del seu aforament a causa de les restriccions imposades per la pandèmia. Als faristols, la popular ‘Carmen’ de Bizet, i sobre l’escenari el recorregut i espanyolíssim muntatge de Calixto Bieito del qual ja hi ha tres o quatre ‘clons’ deambulant pel món a causa del seu èxit de programació. Precisament en la seva estrena de Palerm, el 2010, va aconseguir el premi de la crítica italiana.

En aquesta triomfal tornada donava vida a la gitana tota una estrella internacional, la mezzo italiana Annalisa Stroppa. Al seu costat i com a Micaela, una altra lluminària, la soprano saragossana Ruth Iniesta.

VIOLÈNCIA MASCLISTA

La visió de Bieito continua fresca i impactant des que va veure la llum fa 11 anys al Liceu barceloní a imatge i semblança de l’estrenada al Festival Castell de Peralada el 1999. L’enfocament triomfa i convida a pensar allà on s’exhibeix al mostrar la violència masclista com a assumpte quotidià, una xacra de què ni Sicília ni Itàlia s’han deslliurat.

Stroppa, en esplèndida forma, va dibuixar una Carmen elegant i apoderada, de veu pastosa i sense caure en excessos, degustant les melodies amb una línia impecable. La cantant ja havia interpretat aquest muntatge, per la qual cosa la seva actuació actoral va ser sempre segura i convincent.

Iniesta va oferir un festival de bon gust amb el seu cant, propietària d’un fraseig sempre ben plantejat, dominant tots els racons del seu personatge amb pianísimos i accents.

Notícies relacionades

‘Sirat’, d’Oliver Laxe, representarà Espanya als Oscars 2026

Uber aposta per unes festes de La Mercè 2025 plenes de música

La versió musical, una mica erràtica, va mostrar talls en gairebé tots els recitatius, sense un concepte clar. Els va salvar sobretot el perfecte francès de Jean-François Borras, un Don José d’aguts potents i de veu fascinant quan canta en ‘forte’, dominant l’excessiu ‘vibrato’. A l’Escamillo de Bogdan Baciu li va faltar presència vocal en la seva popular ària d’entrada, superant-se més tard, i el quartet d’amics de Carmen va funcionar amb competència, així com els oficials i l’ampli equip d’actors. 

Omer Meier Wellber, director musical del Massimo, coneix el material que té a càrrec seu i va fer brillar l’orquestra mentre lluitava amb èxit amb el cor perquè tot fos al seu lloc. La reposició, a càrrec d’Alexander Edtbauer, va funcionar amb energia; només li va faltar més cohesió i varietat en l’actitud de les masses.