La incombustible ‘Carmen’ de Bieito triomfa a Palerm

La vetllada era de gala, amb la guàrdia de palau escortant els convidats a l’alfombra vermella. La desfilada de modelets impressionava en el càlid capvespre sicilià, detall que no era obstacle per fer cua i mostrar, a més de la valoradíssima entrada –les localitats es van esgotar en hores–, el certificat de vacunació, obligatori a Itàlia per accedir a qualsevol espai tancat. El Teatre Massimo de Palerm, un dels més importants d’Itàlia, tornava a obrir-se al públic, però només amb la meitat del seu aforament a causa de les restriccions imposades per la pandèmia. Als faristols, la popular ‘Carmen’ de Bizet, i sobre l’escenari el recorregut i espanyolíssim muntatge de Calixto Bieito del qual ja hi ha tres o quatre ‘clons’ deambulant pel món a causa del seu èxit de programació. Precisament en la seva estrena de Palerm, el 2010, va aconseguir el premi de la crítica italiana.

En aquesta triomfal tornada donava vida a la gitana tota una estrella internacional, la mezzo italiana Annalisa Stroppa. Al seu costat i com a Micaela, una altra lluminària, la soprano saragossana Ruth Iniesta.

VIOLÈNCIA MASCLISTA

La visió de Bieito continua fresca i impactant des que va veure la llum fa 11 anys al Liceu barceloní a imatge i semblança de l’estrenada al Festival Castell de Peralada el 1999. L’enfocament triomfa i convida a pensar allà on s’exhibeix al mostrar la violència masclista com a assumpte quotidià, una xacra de què ni Sicília ni Itàlia s’han deslliurat.

Stroppa, en esplèndida forma, va dibuixar una Carmen elegant i apoderada, de veu pastosa i sense caure en excessos, degustant les melodies amb una línia impecable. La cantant ja havia interpretat aquest muntatge, per la qual cosa la seva actuació actoral va ser sempre segura i convincent.

Iniesta va oferir un festival de bon gust amb el seu cant, propietària d’un fraseig sempre ben plantejat, dominant tots els racons del seu personatge amb pianísimos i accents.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

La versió musical, una mica erràtica, va mostrar talls en gairebé tots els recitatius, sense un concepte clar. Els va salvar sobretot el perfecte francès de Jean-François Borras, un Don José d’aguts potents i de veu fascinant quan canta en ‘forte’, dominant l’excessiu ‘vibrato’. A l’Escamillo de Bogdan Baciu li va faltar presència vocal en la seva popular ària d’entrada, superant-se més tard, i el quartet d’amics de Carmen va funcionar amb competència, així com els oficials i l’ampli equip d’actors. 

Omer Meier Wellber, director musical del Massimo, coneix el material que té a càrrec seu i va fer brillar l’orquestra mentre lluitava amb èxit amb el cor perquè tot fos al seu lloc. La reposició, a càrrec d’Alexander Edtbauer, va funcionar amb energia; només li va faltar més cohesió i varietat en l’actitud de les masses.