Robe Iniesta: «L’amor és la millor droga que he provat. No sé si la més sana»

Ara que toca estar asseguts en els concerts, vostè presenta un disc bastant canyer. ¿Això forma part d’això que canta de «‘pasarse la vida tocando los cojones’»?

[Riu] La veritat és que ara podria haver tocat la gira aquella en teatres. És una pena que els concerts hagin de ser així, però caldrà ballar com una puta boja [referència a una altra de les cançons del disc] a la cadira.

¿I entre fer revolucions i fer ballar, què és més necessari?

Són necessàries les dues coses, cal donar-li d’un costat i d’un altre. Les cançons sempre han de fer pensar i emocionar, fer dubtar, que és del que es tracta. L’única manera de fer revolucions és dubtant i emocionant.

¿Ha dubtat molt en aquesta pandèmia?

He intentat estar informat per informar la gent. Ha sigut una bona idea vendre les entrades en l’últim moment perquè tothom sàpiga a què va. Cal adaptar-se i viure el moment. I si no vols estar assegut, espera’t l’any que ve. Però nosaltres no podíem perdre tant temps, ja feia dos anys que no fèiem res i calia viure.

València havia de ser la primera parada de la tornada d’Extremoduro. ¿De debò li venia de gust tornar a ajuntar-se?

Home, una gira de comiat no la fas perquè tinguis ganes de tocar, perquè llavors seria com aquest que era tan lleig que la seva nòvia no el va deixar per no fer-li un petó de comiat. Es fa per deixar el grup en un lloc digne i que tothom quedi content.

¿Li ha agradat aquest final amb comunicats i acusacions creuades entre vostè i la promotora Live Nation?

No m’ha agradat, però no he tingut més remei que explicar-me, i segurament ho hauré de continuar fent. Quan les coses es fan tan malament cal ser allà per defensar els drets de la gent i intentar explicar-se.

¿Els fans l’han entès?

Crec que sí, però no ho sé, qui no ho hagi entès a hores d’ara me la sua una mica. Jo tinc la consciència ben tranquil·la. Ara toca una altra cosa.

Anem a l’altra cosa, que és el disc, ‘Mayéutica’, que està ple de portes, taules, finestres, llits... ¿Cantar-li a la casa és un signe de maduresa?

Tio, no m’hi havia fixat, en això. És una mica la connexió que té amb ‘La ley innata’ (disc d’Extremoduro del 2008). «‘Se me cae la casa desde que se marchó’» [canta]. Parles de tot com metàfores per donar idees, per intentar moure el cap i el cor.

Si ‘Mayéutica’ és una continuació de ‘La ley innata’, ¿per què no l’ha gravat amb Extremoduro?

Perquè no va poder ser. Jo el tenia compost i, com que veia que entrava en el rotllo d’Extremoduro, ho vam estar intentant, però no es van donar les condicions. Faltava aquest ‘feeling’. Això és art, no és fer una paret. Has de tenir una bona compenetració. Si no, és impossible.

«Tot el que et fa somriure em val la pena». Això ho diu algú que, a més d’enamorat, s’ha tornat assenyat.

No sé si m’he fet assenyat, però, sens dubte, si encara no ho fet ja se m’ha fet tard. Cal evolucionar, perquè malament rai si et quedes al mateix lloc, perquè el món sí que canvia.

¿La seva relació amb el món és millor ara que als 20 anys?

Ui, quan jo tenia 20 anys... I 30... Ho deixarem... Amb la vida has d’anar millorant. No és que sigui una norma, però és millor fer-ho. Has d’anar coneixent-te a tu mateix i saber el que necessites. Sobretot si no t’enganyes a tu mateix, que és del que es tracta.

Canta «‘ahora soy un adicto de ti’» i «‘ojalá me muera fruto de esta alegre sobredosis’». ¿És l’amor la millor droga que ha provat?

Clar, sens dubte.

I la més sana. ¿O no?

O no, o no, això mai se sap.

Canta també que no vol sortir «‘ni al fondo de mí mismo ni al fondo del abismo’». ¿S’ha espantat quan n’ha sortit?

Sí, però n’has de sortir, tot i que de vegades et ve de gust estar per coses més trivials. Però cal acostar-s’hi i conèixer-se.

¿Què hi ha vist quan n’ha sortit?

En unes èpoques unes coses i en altres, d’altres. Però no crec que sigui el moment de dir-les.

¿Dona moltes voltes a les cançons? ¿Es planteja si li han sortit massa cursis o massa porques?

Només em plantejo que m’emocionin i que em sacsegin el cap. I si ha quedat d’una manera o una altra, no mano gaire. Hi ha creadors que són una mica com terrissers: diuen que volen fer un càntir i els surt un càntir. Jo no, soc com un arqueòleg, burxo en un lloc, hi trobo alguna cosa i ja després ho intento entendre. Tot i que tampoc em fa falta entendre-ho, si m’emociona ja em val.

¿Com es porta un disc que és gairebé una cançó de 40 minuts a un directe?

Doncs, per començar ficant-hi un parell de collons. Però és que mola molt, no et fa mandra ni quan l’assages a casa. Et poses a tocar-ho i surt sol.

¿I com ha triat les cançons d’Extremoduro que recupera en aquesta gira?

Em ve de gust tocar les més recents. Les més antigues tenen un altre rotllo. Són més simples, depenien d’un moment i ara estàs en un altre lloc. Potser et motiven menys. En les lletres hi ha metàfores que les pots portar a aquest lloc, però n’hi ha d’altres que clarament ja no puc utilitzar. No soc un cantant cantant, jo canto amb el cor, i si no em crec el que canto em sento ridícul.

Vostè que ja fa uns anys que està en això, ¿com veu la salut del rock a Espanya?

El rock a Espanya mai ha sigut una música de majories, i tampoc ho és ara. Ara els xavals senten un altre tipus de música, com abans sentien la música pop o disco. El que sí que ha canviat és la dificultat per fer bandes, perquè no hi ha suport de les discogràfiques. Cal recórrer al més fàcil, que és fer una base i cantar-hi a sobre. Fa uns anys quan t’agafava una discogràfica ja hi estaves posat, però va arribar un moment en què ja no era res.

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

Ara qui mana és la seva estimada Live Nation.

«‘Livenatium’» [crida]. Mare meva, portarà cua.