Giannoli té poc a dir davant el geni de Balzac

Honoré de Balzac ocupa un lloc de privilegi entre els escriptors que millor han sabut capturar la realitat del seu temps. I a ‘Les il·lusions perdudes’ el francès va construir, entre altres coses en aquesta monumental novel·la, una àcida crítica de la vida cultural al París de després de la Restauració, i en concret d’un món editorial ple d’usurers i estafadors i una indústria periodística nounada però tan conscient del seu immens poder com disposada a utilitzar els mètodes més immorals per augmentar-lo.

Considerat l’estatus de la novel·la, que l’adaptació a la pantalla dirigida per Xavier Giannoli –i presentada aquest diumenge a concurs a la Mostra– s’hi mostri tan reverencial com ho fa no només resulta comprensible sinó, directament, l’opció més assenyada. És una llàstima que, mentre acompanya un jove de províncies que arriba a la capital i mira d’obrir-se camí en aquesta societat podrida, la millor eina dramàtica que la pel·lícula utilitza per expressar el seu respecte al text original sigui una narració en ‘off’ tan present que no només encartona el metratge sinó que per moments converteix les imatges que la il·lustren en redundants. I no obstant, probablement menys pels mèrits de Giannoli que pels del mateix Balzac, això no li impedeix ser un retrat del tot absorbent d’un món que es presumia modern i progressista però vivia ancorat en un classisme gairebé estamental i una corrupció sistèmica.

Aspirants al Lleó d’Or

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

Molt al contrari que ‘Ilusiones perdidas’, la nova pel·lícula d’Ana Lily Amirpour –britànica d’origen iranià instal·lada professionalment als Estats Units– funciona millor mentre es manté allunyada del comentari social i centrada en l’homenatge a altres pel·lícules. També estrenada avui a competició en el certamen italià, acompanya una jove dotada de poders mentals únics que s’escapa d’un hospital psiquiàtric i intenta sobreviure en els baixos fons de Nova Orleans, i mentre ho fa encadena simpàtiques al·lusions a cert tipus de comèdia dels vuitanta –aventures urbanes trufades d’elements sobrenaturals com ‘La mujer explosiva’– i a l’estètica videoclipera dels 90; tan simpàtiques, de fet, que haurien resultat més efectives si Amirpour no les hagués adornat amb referències vagues i desubicades al tractament que les minories racials i les dones reben en una Amèrica sobre la qual plana l’ombra de Donald Trump.

La nova pel·lícula de Michel Franco, tercera de les aspirants al Lleó d’Or presentada diumenge, arriba a Venècia just un any després que el mexicà s’emportés el premi Especial del Jurat en aquest festival gràcies a la pertorbadora distòpia ‘Nuevo orden’. Centrada en què li passa a una família britànica extremadament adinerada després que una mort sobtada els obligui a finalitzar abruptament les seves vacances a Acapulco –qualsevol resum menys vague del seu argument requeriria espòilers–, ‘Sundown’ atresora alguns dels mèrits del cine previ de Franco –l’habilitat a l’hora de confondre l’espectador o la de generar tensió fins i tot a partir d’elements narratius aparentment lleugers o banals– però també alguns dels seus més obvis defectes, com la matusseria amb què s’explica a si mateixa quan, per algun motiu, es veu obligada a fer-ho.