Iron Maiden, aclaparadora màquina de guerra a ‘Senjutsu’

Himnes a l’art de la guerra, llampecs de mística oriental, melancolia per l’ocàs de la cultura celta, viatges en el temps a la recerca del plor dels déus i crides a protegir la muralla «lluitant amb l’últim home». Narrativa novel·lesca que galopa sobre bastides de metall artesanal, ric en girs abruptes, passatges de vertigen i desenvolupaments per assaborir amb les celles arrufades. Iron Maiden ha tornat i entrega un àlbum espectacular, llarg i dens, com una superproducció de pel·lícula, amb la seva pompa i la seva mística, per demostrar que segueix allà, plantant cara tant a les noves tendències com al ‘revival’.

Parlem de ‘Senjutsu’, el disc de títol en japonès (traduïble, pel que sembla, per ‘tàctica i estratègia’) amb el qual Iron Maiden posa una nova pedra a la seva catedral del metall sis anys després de ‘The book of souls’. Com aquell, també és doble i es fa fort en un cançoner de tendències intricades, que continua apartant-se del cànon pla dels seus primers temps. Davant el clixé de la tornada a les arrels, els Maiden redoblen el compromís amb una noció aventurada de la composició, sense competir amb el seu passat. Agradi més o menys, no hi ha cap grup que soni com ells. La seva música ha anat creixent en complexitat i la seva evolució és autoreferencial, aliena a l’influx dels seus contemporanis.

Beneïts pels déus

Amb tot, faciliten les coses concentrant en el primer volum les cartes més accessibles: ‘Senjutsu’, aclaparadora màquina de guerra amb tornada victoriosa; el trot secular de ‘Stratego’ i l’ofensiva pica a Flandes anomenada ‘Days of future past’ (amb permís, o no, de The Moody Blues). La veu de Bruce Dickinson, superat el càncer de coll, sona beneïda pels déus i disposada a textures més greus i gruixudes. I acompanyen el ‘tracklist’ temes més exploradors (i dilatats): allà hi ha ‘The writing on the wall’, amb les tres guitarres esbossant figures ‘bluesy’ i la torturada ‘The time machine’.

Notícies relacionades

Teoria i sàtira de l’amistat

L’alquímia entre Proust i la seva jove majordoma

Entre totes dues, ‘Lost in a lost world’, la primera de les quatre cançons firmades en solitari pel veterà ideòleg Steve Harris, amb el seu trànsit de la introspecció al festival de guitarres amb cert ressò de folklore cèltic a l’estil Thin Lizzy, un esquema que també s’esbossa a ‘Death of the celts’. Allà, a la segona part de l’àlbum, després de la meditabunda ‘Darkest hour’, a compte del soldat en vigílies del combat, es distingeixen les peces extrallargues de Harris, i cal parlar de la processó fantasmagòrica de ‘The parchment’ (12 minuts i 38 segons), que acaba desbocant-se.

És possible que a alguns d’aquests temes els sobri una mica de minutatge, però Iron Maiden es veu a si mateix com a amo i senyor del seu destí sense concessions ni límits. En la seva prepotència està el seu estrany atractiu, reblant la condició de banda mil·lenària i estable (la mateixa formació des de 1999), i anant a la seva bola sense mirar de reüll el que facin o diguin els altres.