UN CLÀSSIC DEL SEGLE XX

Kurt Vonnegut: la vis còmica de l’apocalipsi

  • L’aparició d’una nova traducció al castellà de la fonamental ‘Escorxador 5’ dona inici a una nova col·lecció dedicada a l’autor, que continuarà amb ‘Desayuno de campeones’

  • Una biografia parcial i la pròxima estrena d’un documental tornar a posar en relleu la figura d’un escriptor indispensable que aquí no ha tingut una merescuda sort lectora

Kurt Vonnegut

Kurt Vonnegut / IFPA (EPC_EXTERNAS)

6
Es llegeix en minuts
Elena Hevia
Elena Hevia

Periodista

ver +

Kurt Vonnegut no ha tingut la sort lectora que es mereix a les nostres llibreries. Cosa que és del tot incomprensible si té en compte que als Estats Units dels 60 i els 70 va ser l’autor de culte per excel·lència. A la motxilla dels joves obligats a marxar a la guerra del Vietnam s’incloïa indefectiblement l’obra mestra de l’autor, ‘Escorxador 5’, amb la seva càrrega d’antimilitarisme, crítica davant el capitalisme, humor salvatge i descreença. Avui, a 14 anys de la seva mort i un de la celebració del seu centenari, l’aura Vonnegut no ha perdut el seu atractiu. Les seves ocurrències circulen per internet com mantres que encara mantenen afilada la seva grapa. A Twitter el fantasma de l’autor té més de 200.000 seguidors per a sorpresa seva en el més enllà. El seu lloc web continua venent els seus ingenus dibuixos i les editorials espanyoles intenten, una vegada i una altra, que els joves d’aquí s’apuntin, d’una vegada per sempre, a la vonnegutmania. I és que, com ‘El guardià entre el sègol’, les novel·les del nord-americà poden ser la perfecta porta d’entrada, el primer enlluernament de la lectura. Dona-li un llibre de Vonnegut a un adolescent i tindràs un lector.

Aquest convenciment és el que ha portat l’editorial Blackie Books a fer l’ofensiva definitiva. Creant la col·lecció Vonnegut, amb noves traduccions al castellà, que s’inicia amb ‘Matadero 5’, ja al mercat, i tindrà la seva continuació al novembre amb ‘Desayuno de campeones’. A més coincideix al prestatge amb ‘Los hermanos Vonnegut’ (Es Pop), una biografia conjunta i bastant parcial de l’escriptor i el seu germà gran, el climatòleg Bernard Vonnegut, i que només inclou la seva trajectòria del desert com a escriptor de contes alimentaris. A què cal afegir aquesta tardor a Netflix el documental ‘Kurt Vonnegut: Unstuck in time’, dirigit pel singular Robert B. Weyde, director d’alguns capítols de la sèrie ‘Curb your entusiasm’ i autor apòcrif d’innombrable mems.

Així que, ja que a Vonnegut mai li agradava explicar una història seguint el camí habitual des del punt A fins al punt Z, esmicolarem la seva figura fent voltes i voltes a través d’algunes de les seves facetes.

 

El missatger de la fi del món

Sí, en l’origen de la literatura de Vonnegut hi ha l’apocalipsi. Perquè ell mateix el va viure quan va ser capturat com a presoner a la batalla de les Ardenes i traslladat a la ciutat de Dresden, on reclòs a les instal·lacions d’un escorxador i magatzem de carn, va viure la destrucció de la ciutat en mans de l’aviació aliada. «Una Atlàntida enfonsant-se sota onades de foc» i com a tal «una obra d’art», com va escriure després. Van morir unes 40.000 persones, bona part civils. El futur escriptor va haver de cremar els cadàvers dels seus companys. Tenia 23 anys i va explicar a la seva família les seves penalitats en una carta cèlebre en què ja s’entreveia la veu concisa, directa, cruel i divertida que acabaria sent el seu estil literari. La destrucció de Dresden, controvertida, absurda i de nul valor estratègic, va ser el motor que va animar un cop i un altre les seves històries, tot i que només podria escriure sobre això directament 25 anys després dels esdeveniments a ‘Escorxador 5’.

 

L’autor de ciència-ficció

Durant anys, llibreries i crítics van relegar l’autor a les prestatgeries del gènere, sense adonar-se’n que les fórmules especulatives només eren una manera d’abordar una crítica àcida a la deriva de la civilització occidental amb les seves guerres fredes i càlides i les seves crisis climàtiques i sanitàries, que el va portar a escriure, visionari, «el sistema immunitari del nostre planeta intenta desfer-se de la gent». També ha sigut una influència fonamental en autors com Ted Chiang, que senzillament li va robar la idea d’un temps extraterreste –trafalmadorià–, un temps sense temps, sense abans i després, en què tot passa alhora i marca l’estructura d’‘Escorxador 5’.

 

L’humorista

Se sol dir que la literatura nord-americana descansa en dos pilars: l’èpica de Melville i l’humor de Mark Twain. La marca de la casa de l’autor estava sens dubte amb l’autor de Huckleberry Finn, a qui es va acabar assemblant físicament amb els seus cabells esvalotats, les seves ulleres i el seu bigoti poblat, però comparteix amb Melville la qüestió de l’epopeia humana, del bé i el mal. «Riure i plorar poden ser respostes a l’esgotament i la frustració. Jo per la meva part prefereixo riure, simplement perquè després hi ha menys a netejar», va dir. Les nombroses conferències que l’escriptor va impartir al llarg de la seva vida, especialment en actes inaugurals universitaris, són peces de la millor comèdia nord-americana. Algunes es poden veure a internet.

 

El pacifista

Sota aquesta mirada carnavalesca i desacomplexada s’amaga un profund moralista que no dubta a posar en evidència el disbarat de la guerra. «Dic qualsevol cosa per ser còmic, sovint en les situacions més horribles». Així passa revista als possibles ‘beneficis’ del bombardeig de Dresden en termes bèl·lics i no troba raons: «Només una persona es va beneficiar de tot allò. ¿Qui va ser? Jo. Vaig rebre uns cinc dòlars per cada persona que hi va morir», va dir referint-se a la fortuna que li va reportar la seva obra mestra. Només una setmana després de la marxa sobre Washington per posar fi a la guerra del Vietnam i uns mesos després de la publicació d’‘Escorxador 5’, el 1969, l’autor va donar un discurs, ‘Deixin que s’aturi la matança’, i es va convertir així en un dels rostres visibles de l’oposició a la contesa.

 

El pessimista

Una altra característica que comparteix amb Twain és la seva mirada desencisada davant el món. No es confonguin, sota l’aparença de tipus bonàs i ocurrent s’amagava una profunda amargor. No en va, la seva mare es va suïcidar uns dies abans que el govern dels Estats Units mobilitzés el jove Vonnegut. El pes d’aquesta mort i de la relació conflictiva que va mantenir amb la seva mare el va portar a emular-la, sense èxit, el 1984 en la culminació d’una profunda depressió que va arrossegar durant anys. Ja s’havia separat de la seva primera dona i el matrimoni posterior amb la fotògrafa Jill Kremetz va ser un autèntic infern domèstic. En els seus últims anys el caràcter de l’escriptor es va fer bastant més agre, cosa que no sorprèn en un autor que ha destruït la Terra, amb molta gràcia, en dues de les seves 14 novel·les.

 

El censurat 

Avui alguns dels llibres de Vonnegut són lectura obligatòria als instituts dels Estats Units, però això no ha evitat que les capes més conservadores del país hagin tingut històricament l’autor en el punt de mira. Als 70, ‘Escorxador 5’ va ser cremat a la plaça pública i l’amenaça ombrívola de la censura no ha deixat de perseguir-lo en l’era Trump fins abans-d’ahir. La Kurt Vonnegut Memorial Library ofereix exemplars gratuïts a qualsevol alumne que es vulgui saltar la prohibició i llegir aquesta obra mestra. Com diria l’autor: «És el que hi ha».

 

 

 

 

Notícies relacionades