Mar Targarona explica les anècdotes del rodatge de ‘Dos’

Acaba d’arribar a les nostres pantalles una de les pel·lícules espanyoles més insòlites de la temporada. Es tracta de Dos, el nou film de Mar Targarona, la realitzadora d’El fotògraf de Mauthausen i productora d’L’orfenat, la cinta que va descobrir J. A. Bayona. Els protagonistes són Marina Gatell (La cocinera de Castamar) i Pablo Derqui (Els ulls de la Júlia, Si no t’hagués conegut), que van haver de fer front a un difícil repte actoral. I és que, entre altres coses, durant tot el rodatge, per exigències del guió (aquesta vegada, sí que estava més que justificat) van haver d’estar despullats.

Interpreten dos desconeguts que es desperten en un llit units per l’abdomen sense que puguin separar-se de cap manera. No saben qui és l’altre i desconfien d’ell, no sospiten qui pot haver tramat un pla tan sàdic ni els seus motius. A poc a poc descobriran que l’única manera de sortir d’allà és confiant l’un en l’altre i intentant unir les seves forces per aconseguir-ho. La trama amaga múltiples sorpreses que aniran apareixent al llarg del metratge. La directora, Mar Targarona, ens explica les anècdotes del complex rodatge de Dos.

-Encara més difícil. «Rodar una pel·lícula com aquesta en plena pandèmia va ser una bogeria. El rodatge hauria d’haver començat al maig, però al març ens van tancar a tots. Això va provocar que el puzle que significa fer una pel·lícula saltés pels aires. El confinament es va convertir en una infinitat de trucades, moltes trobades per Zoom, molts nervis i moltes preguntes, estant tots tancats a casa. A poc a poc es va anar aclarint i vam tornar a armar el quadro. I quan ja estàvem a punt de començar a rodar al juliol, el govern diu que els actors hauran d’estar separats els uns dels altres a un metre i mig de distància. Llavors vam decidir ser molt molt cauts perquè no vingués cap inspector al rodatge, perquè si els protagonistes havien d’estar a distància, no hi havia pel·lícula. Va ser un rodatge molt cuidat, amb moltes PCR, mascaretes, un càtering controladíssim i així van passar ràpidament les tres setmanes, que és el que he tingut per rodar-la».

-Sense inspiració coneguda. «El film parteix de la base d’unes persones que apareixen en un lloc misteriós al costat d’un desconegut, a l’estil de Cube o Saw, però ni les vam revisar ni ens hi vam inspirar. Tot va partir del guió original escrit per Cuca Canals (habitual en el cine de Bigas Luna), Christian Molina, director de Diari d'una nimfòmana, i Mike Hostench, subdirector del festival de Sitges».

-Una unió per posar i treure. «Perquè els actors estiguessin contínuament units vam haver de treballar amb els maquilladors d’efectes especials. A ells se’ls va acudir unir-los amb un invent genial. Era un artefacte que, tot i que no ho sembli, era molt fàcil de posar i treure. Havia de ser així per si algun dels actors havia d’anar al bany entre presa i presa i no volíem que els passés el mateix que a la pel·lícula...»

-El museu del terror. «Els plans més pròxims en què es mostra com estan enganxats els dos personatges es van fer amb moltíssima cura. Els responsables dels efectes especials van fer unes escultures que serien dignes de figurar en un museu. S’havien de crear aquestes imatges inquietants perquè no n’existien de similars i després, una vegada rodades, fer que tot funcionés i tingués el grau d’elasticitat necessari».

-L’ordre sempre ajuda. «Per mantenir el ràcord [la continuïtat] de les escenes en què estan enganxats, tot l’equip va haver de treballar amb molta professionalitat. Afortunadament la vam poder rodar cronològicament, en ordre de desenvolupament, i aquesta circumstància ho va fer tot molt més fàcil».

-Despullats però contents. «Pot resultar sorprenent, però per als protagonistes no els va ser gens incòmode rodar tota la pel·lícula despullats o coberts amb una petita tovallola. El cert és que tant el Pablo com la Marina m’ho van posar molt fàcil i, una vegada acostumats, tant ells com l’equip es van adaptar de seguida. Per la meva part vaig intentar cuidar-los al màxim per evitar qualsevol tipus de problema».

-Una planificació entretinguda. «A la pel·lícula hi ha molts primers plans, molts plans picats. El motiu principal per fer-ho és que intentàvem que no es repetissin plans, això era el més important per no avorrir l’espectador. S’havia de ser molt creatiu i donar-li a cada moment la intensitat que necessitava. M’agrada molt incorporar els plans picats [verticals] perquè són bonics i ajudin que l’acció es relaxi».

-Pensant en la decoració. «El decorat on transcorre l’acció pot recordar un meublé. La veritat és que no el teníem gaire clar i vam donar moltes voltes sobre com havia de ser. Si el volíem modern, lluminós, antic o atemporal. Al final, sí, va ser una cosa semblant a un hotelet o un meublé càlid».

-Els gossos i els efectes especials. «Els gossos que apareixen a la part final els vam trobar a la mateixa localització on vam rodar per pura casualitat. Als que estan tancats a les gàbies se’ls va haver de fer un arnès perquè semblaria que estaven cosits. Una altra vegada, mèrit dels responsables d’efectes especials i, malgrat el que pugui semblar, puc assegurar-vos que els gossos s’ho van passar molt bé».

-Goya era ideal. «Al film apareixen dos misteriosos quadros de Goya. Se’m va acudir afegir-los al decorat i que també tinguessin un secret amagat perquè em semblava l’artista ideal per a això. Goya és inquietant com la pel·lícula i poc realista i aquesta combinació el feia idoni per a la història que estàvem explicant».

Notícies relacionades

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

Rozalén: "Soc una tia alegre, però m’emprenya el que és injust"

-Per un grapat de neu. «A l’escena final, quan Marina camina per la neu hi havia una part que era falsa i la resta, digital. No volíem que es morís de fred despullada en un paisatge congelat. El més complicat va ser que teníem un pressupost molt exigu i la neu falsa havia d’estar col·locada estratègicament i meticulosament al mil·límetre. Perquè, finalment, fos creïble vam haver de dedicar molt temps a la postproducció, en què van caldre fer autèntics miracles perquè resultés versemblant».

-Amb l’ajuda dels meus amics. «Altres elements bàsics a la pel·lícula eren la música i els efectes especials de so. Afortunadament vaig tenir la sort de comptar amb Diego Navarro i Edgar Vidal, dos grans artistes amb qui m’entenc molt bé i amb qui va resultar molt senzill posar-se d’acord».