Festival d’estiu de Barcelona

El CCCB dona veu a la primera generació de migrants africans

  • Didier Ruiz porta a escena al teatre del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona un muntatge que parla d’exili i invisibilitat, protagonitzat per set homes i dues dones que van arribar a Espanya fa més de 40 anys

El CCCB dona veu a la primera generació de migrants africans
2
Es llegeix en minuts
Marta Cervera
Marta Cervera

Periodista

ver +

El director Didier Ruiz fa anys que treballa amb material sensible, amb històries reals de persones que ajuda a sortir a l’escena. En lloc d’actors, utilitza gent anònima. Va debutar al Grec el 2015 amb aquest model de teatre social, humà i ple de veritat que ha abordat ja el món dels joves o dels transsexuals, entre d’altres. En aquest Grec que mira a l’Àfrica, presenta una nova proposta centrada en migrants africans de primera generació. ‘Dale recuerdos XXXVI. Je pense a vous’, a partir d’aquest dijous al teatre del CCCB, està protagonitzat per nou participants de més de 70 anys residents a Barcelona.

Són set homes i dues dones procedents del Camerun, el Senegal, Guinea Conakry, Guinea Equatorial, Ghana i el Marroc; el primer va arribar a Espanya fa més 40 anys. «Per entendre el present has de tornar a veure les històries d’altres que ens han precedit per veure de manera més clara el que passa al nostre voltant», indica Ruiz, un francès d’origen àrab «de tercera generació», en un català més que correcte.

«Aquesta proposta és diferent de les altres de ‘Dale recuerdos’. És més política perquè parla de l’emigració d’africans que han hagut de deixar el seu país». Una cosa que veiem a les notícies. «En els últims sis mesos s’ha doblat el nombre de morts entre gent que intentava arribar a Europa a través del Mediterrani. El mar, que era bressol de civilitzacions, s’ha convertit en una gran tomba», lamenta el director.

Invisibles

Les seves històries parlen d’exili, d’aquí el títol de l’espectacle ‘Je pense a vous’ (‘Penso en vosaltres’). Però també d’invisibilitat. «Si alguna cosa tenen en comú tots és aquesta sensació d’invisibilitat. Una de les participants està molt contenta amb aquesta experiència perquè no té ningú amb qui parlar, ningú que l’escolti. Viuen aïllats», comenta el director, per a qui aquest problema és molt més generalitzat del que pensem. «És igual el color de pell o d’on vinguis, el carrer és ple de gent invisible, fins i tot a l’Eixample. La invisibilitat és una conseqüència d’aquesta societat que ens fa estar cada dia més pendents del telèfon. Al metro, ¿qui mira? Ningú».

«En aquests muntatges la gent surt a escena sense guió per parlar d’ells mateixos. Per mi, això és ¡teatre de la humanitat!»

Didier Ruiz

Notícies relacionades

La seva intenció amb ‘Dale recuerdos’ és donar veu a gent que normalment no veiem en escena. Per això els seus protagonistes no són actors professionals. Aquest tipus de teatre no necessita text ni guió. «La meva feina consisteix a donar-los unes claus perquè vagin a l’essencial quan parlin davant el públic». Per a Ruiz, anomenar ‘teatre document’ a aquest tipus de projectes és erroni. «Ni m’agrada el terme ‘teatre comunitari’, que s’utilitza aquí per definir el meu treball, ni tampoc el de ‘teatre documental’, com l’anomenen a França. En aquests muntatges, la gent surt a escena sense guió per parlar d’ells mateixos. Per mi, això és ¡teatre de la humanitat!». Per alguna cosa la seva companyia es diu La Compagnie des Hommes. «És un perill voler limitar la meva feina quan la meva intenció sempre ha sigut la d’ampliar i obrir portes». Ruiz va començar a indagar en aquest tipus de teatre fa 22 anys i aquesta nova proposta és la número 36 de la sèrie ‘Dale recuerdos’.

‘Legacy’: dones i llibertat

Temes:

Grec Teatre