Entrevista

Seanan McGuire: «My Little Pony pot ser molt pervers»

La novel·lista i guionista de còmic de Marvel defensa que la literatura juvenil inclogui més personatges que normalitzin la diversitat de gènere

Seanan McGuire: «My Little Pony pot ser molt pervers»

Ernest Alós

4
Es llegeix en minuts
Ernest Alós
Ernest Alós

Cap de secció de Participació

Especialista en Quan puc escric sobre història, literatura fantàstica i de ciència ficció, ornitologia, llengua, fotografia o Barcelona.

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Seanan McGuire és una més que prolífica autora de novel·les pandèmiques, de zombis, i de viatges a mons gòtics, tant amb el seu propi nom com amb el pseudònim de Mira Grant. És també guionista de còmics per a Marvel (Spider-Gwen). A la seva granja de la costa Oest col·lecciona pel·lícules de terror i gairebé 3.000 figures de colors brillants del món de My Little Pony. No és un mal resum de la seva obra, en la qual mons amb oceans de Fanta de maduixa es poden convertir en una cosa molt sinistra i una nena pot ser feliç convertint-se en la pupil·la d’un vampir o l’auxiliar d’un metge carnisser.

Aquest món és el dels Nens Esgarriats. El dels alumnes d’un internat per a criatures que han obert un portal a un altre món, han tornat i anhelen tornar davant la incomprensió de les seves famílies i doctors. A Espanya s’han publicat els dos primers, ‘Cada corazón un umbral’ i ‘Allí abajo, entre raíces y huesos’ (Runas). La segona «podria ser una pel·lícula de Vincent Price», diu. Al gener arribaran ‘Beneath the sugar sky’ i ‘In an absent dream’. Als EUA aviat es publicarà la setena entrega. Amb unicorns de coloraines de My Little Pony. «My Little Pony pot ser molt violent. La idea original tenia una cara molt perversa. Sota una aparença càndida poden succeir conseqüències sinistres que els poden fer molt mal», conclou. 

McGuire fa un gir al subgènere de la ‘portal fantasy’, amb referents clàssics com ‘Alícia al país de les meravelles’, ‘El màgic d’Oz’ i ‘Peter Pan’, «que es basa en la idea que en qualsevol moment pots obrir un portal i trobar un món fantàstic on totes les regles són diferents». La versió terrorífica d’aquest plantejament és un clàssic també. McGuire fa un gir més: el més ensucrat pot ser no menys terrible. Ni el món fet literalment de sucre del tercer llibre, ni el quart, «en un mercat goblin en el qual tot ha de ser just». 

Als seus llibres, els nens no són compresos pels seus pares. A veure qui entén que has viatjat a un país dels morts on un Maestro t’ha ensenyat a viure immòbil com un cadàver, i que vols tornar allà perquè és on realment encaixes. 

McGuire s’ha definit com a demisexual o bisexual. I defensa que la literatura infantil i juvenil sigui militant en l’aspecte de la diversitat: «Psicològicament aprenem què és una persona a través del que veiem en les històries que ens expliquem. Si totes les històries que expliques, especialment als nens, tenen com a protagonista només un tipus de persones, ells acaben pensant que la gent ha de ser com aquestes persones». 

Una cosa que a la seva obra evita: «La ficció ha definit durant molts anys com el normal l’home blanc hetero. Però totes les persones són normals. Si ets gai, ets normal. Si ets hetero, ets normal. Perquè si ets humà, ets normal. Jo als 12 anys sabia que era gai, i molts nens també ho saben: és la nostra responsabilitat que es vegin reflectits en les històries que llegeixen. Si utilitzem com a referents personatges amb discapacitat, que no siguin cisgènere, que no siguin heterosexuals, seran un mirall en què es vegin reflectits i els altres nens vegin el reflex d’altres persones que són diferents d’ells». 

Notícies relacionades

Com Mira Grant ha escrit la sèrie ‘Parasitology’ (amb epidèmies, i una tènia, sí, una tènia, com a personatge) i ‘Feed’ (zombis). Molt abans de la Covid ja es definia com una lectora voraç de qualsevol text que tingués relació amb les pandèmies. Els virus en particular la fascinen: «Aquesta meravellosa paradoxa del virus, una cosa que no és viva però es comporta com un organisme viu, és una cosa que m’encanta estudiar. I com les pandèmies han castigat les societats al llarg del temps. Escriure sobre això és divertit. I al començar aquesta pandèmia em va semblar fascinant veure com es podia descobrir i investigar un nou virus. Però trobar-t’hi dins és una altra cosa, és terrible».

Trump, pandèmia i dolor

Després d’haver imaginat mil i una variants de què succeeix en una pandèmia, la realitat ha acabat desbordant la ficció. «Jo era massa optimista sobre com es comportaria la gent. Si et diguessin que portar una mascareta et protegiria a tu i als teus amics, tot i que sigui incòmode, no m’hauria passat pel cap que la gent es negués a fer-ho. Tot i que em sembla que la situació als Estats Units és molt pitjor que a Espanya pel que estic veient aquí, perquè als EUA tenim un dels grans partits polítics convertint el portar mascareta o no en una qüestió de creences, en una mostra de por davant un enemic, quan això no és una guerra, és una qüestió de supervivència». Sí, el negacionisme republicà la té fregida. Fins al punt que veu Trump i els seus com una Hydra amb un supermalvat al capdavant que a qualsevol de les seves novel·les no hagués tingut lloc per poc realista. Però ha passat el que ha passat. La seva pròxima novel·la ja l’ha hagut de reescriure: «No crec que sigui possible experimentar el que ha passat i que no t’influeixi».

Temes:

Llibres