Crítica de ‘Summer of soul’: un extraordinari espectacle

 

Notícies relacionades

Els 10 millors documentals de concerts de l’era rock

Jota (Los Planetas): «M’he vist moltes vegades a un pèl de fer el pas que va donar Iván Zulueta»

Durant l’estiu de 1969 es va celebrar el Harlem Cultural Festival, una sèrie de concerts a càrrec d’alguns dels millors artistes musicals del moment, la majoria d’ells negres. Stevie Wonder, Mahalia Jackson, Nina Simone, Sly and the Family Stone, B. B. King i Gladys Knight and the Pips són només alguns dels noms que formaven l’enlluernador cartell. Totes les actuacions van ser capturades per un equip de filmació, però durant mig segle aquest material va estar agafant pols en caixes, fins que el músic Questlove va decidir recuperar-lo i convertir-lo en aquest documental vibrant i commovedor.

Gairebé totes les actuacions són extraordinàries, però potser l’espectacle més gran que la pel·lícula mostra està entre la vasta i variada audiència dels concerts, gairebé tota afroamericana: els pentinats monumentals, les camises de coll gegant, els nens que es retorcen al ritme de la música. Mentre combina aquestes imatges d’arxiu amb testimonis actuals, ‘Summer of Soul’ funciona a tall de recordatori de la sublim experiència comunal que la música en viu pot arribar a proporcionar. És una pel·lícula que transmet pura alegria, però alhora deixa clar fins a quin punt aquesta alegria està lligada al dolor. Mentre celebra l’herència i la identitat cultural de la comunitat negra, Questlove situa aquell esdeveniment en el context de l’assassinat de Martin Luther King, Jr., les amargues lluites del moviment pels drets civils i l’opressió sistèmica. No es pren la molèstia de demostrar que les ferides existents en la dècada dels 60 continuen sense tancar-se, bàsicament perquè no fa cap falta.