ESTRENES DE LA SETMANA

‘Summer of Soul’, el ‘Woodstock negre’ recuperat

‘Summer of Soul’, el ‘Woodstock negre’ recuperat

Mass Distraction Media

  • Questlove, bateria i colíder de The Roots, debuta en la direcció amb un documental basat en metratge inèdit del Harlem Cultural Festival de 1969

  • El videògraf Hal Tulchin va intentar, en va, aixecar algun projecte a partir d’aquestes glorioses actuacions de Stevie Wonder, The 5th Dimension, Sly & The Family Stone o Nina Simone

4
Es llegeix en minuts
Juan Manuel Freire
Juan Manuel Freire

Periodista

Especialista en sèries, cinema, música i cultura pop

Ubicada/t a Barcelona

ver +

La setmana que ve arriba a HBO (almenys als Estats Units) ‘Woodstock 99: Peace, love and rage’, primer documental sobre el segon intent (acabat en fiasco) d’actualitzar i emular la gran cita ‘hippy’ de 1969. D’aquella van sorgir un grapat de pel·lícules, entre les quals hi ha l’icònic documental ‘Woodstock’ o la ficcional ‘Destí: Woodstock’, comèdia sobre els orígens del festival firmada per Ang Lee. 

¿I de l’anomenat ‘Woodstock negre’, és a dir, el Harlem Cultural Festival, celebrat també l’estiu de 1969? ¿Quantes pel·lícules se n’han produït? Tan sols una (i s’estrena en sales aquest divendres, mig segle després de l’esdeveniment; divendres, dia 30, a Disney+): ‘Summer of soul’, grandiosa pel·lícula de concert desdoblada en història cultural, social i musical. És el debut en la direcció d’Amir Thompson, àlies Questlove, bateria i colíder del grup hip-hop The Roots (el que acompanya Jimmy Fallon en el seu ‘late-night’ des de 2009), a més de prestigiós ‘dj’, escriptor, periodista musical i professor universitari. 

Reconeguda amb el Gran Premi del Jurat i el Premi del Públic en l’apartat de no ficció de Sundance, ‘Summer of soul’ és una invitació a (re-)descobrir l’esdeveniment organitzat pel promotor Tony Lawrence per celebrar els sons i les cultures de Harlem: un dels primers festivals (essencialment) de música negra, capturat per a la posteritat pel videògraf Hal Tulchin a pesades bobines de dues polzades. Part del metratge va arribar a veure’s a la tele local, però la majoria va quedar oblidat i va ser ignorat sistemàticament durant dècades, malgrat els intents de Tulchin per mostrar-ho al món en les millors condicions. 

Al llarg de sis caps de setmana consecutius, més de 300.000 persones es van congregar al Mount Morris (ara Marcus Garvey) Park per disfrutar d’«un perfecte equilibri de música soul, free jazz, salsa i més», en definició de Questlove en roda de premsa virtual. Alguna d’aquestes persones es va enfilar a un arbre per veure-hi millor. David Ruffin, que acabava de sortir dels Temptations, fa una picada d’ullet a l’escalador quan arriba a la paraula ‘tree’ (arbre) al ‘hit’ ‘My girl’. A més de Ruffin, van passar pel festival, i passegen ara per la pantalla, Stevie Wonder, The 5th Dimension, Sly & The Family Stone, Nina Simone, Gladys Knight & The Pips i B.B. King, l’artista amb qui Thompson, segons ens explica, hauria disfrutat més tocant la bateria el 1969.

Com una perfecta sessió de ‘dj’

En total hi havia conservades, gairebé totes en perfecte estat, unes quaranta hores de metratge, de les quals Questlove va extreure inicialment entre un 10 i un 15%. La seva experiència com a ‘dj’ el va ajudar a organitzar el material i explicar una història amb ell. «Per començar, durant cinc mesos no vaig veure res més les 24 hores, independentment d’on em trobés, si a casa o fora. Si alguna cosa em posava la pell de gallina, en prenia alguna nota. Vaig pensar que, si aconseguia trenta coses que em posesaven la pell de gallina, tindria una base». La primera versió era de tres hores i trenta cinc minuts; l’última, de poc menys de dues hores. Questlove va aprendre, diu, «el poder del muntatge», o, en altres paraules, que «menys és més, menys impacta de debò». 

Sobretot impacta comprovar com la música era per a tants afroamericans pràcticament una teràpia. Bona manera d’exorcitzar, des de dalt o baix de l’escenari, l’ansietat i la ràbia resultants de l’encara recent (va ser l’any anterior) assassinat de Martin Luther King Jr. «Surten artistes actuant de forma salvatge i jo volia que la gent sabés que això, per sobre de tot, era una qüestió terapèutica. Podia ser un cantant gòspel el que capturés l’esperit. O Sonny Sharrock traient un d’aquells grunyits atonals, destructius i violents a la seva guitarra. Això és estrany, perquè un any van rebutjar Jimi Hendrix. És l’únic que va demanar tocar aquí i va ser rebutjat. Però, d’alguna manera, Sonny Sharrock va aconseguir entrar». 

Massa bonic per ser real

Notícies relacionades

A les imatges pretèrites s’uneixen fragments de noticiaris de l’època i entrevistes amb músics supervivents o assistents a l’esdeveniment. Entre els primers, Billy Davis i Marilyn McCoo, dels molt pop 5th Dimension, que s’emocionen recuperant l’experiència. «Recordo que li vaig dir a Billy: ‘No t’havia sentit mai utilitzar el teu registre gòspel’. Ells es van obrir i em van dir: ‘Estàvem còmodes i entusiasmats de ser allà. No era com la pressió de ser al ‘The Ed Sullivan Show’ o ‘Tonight Starring Jack Paar». Llavors me’n vaig adonar: ‘Així que la gent negra havia de canviar de codi tota l’estona’. No només a l’oficina, sinó també com a artistes. Ho entenia perfectament. Soc un tio que ha d’ajustar el seu concert segons amb qui actuï. Si fem gira amb Beck, hem de fer el ‘show’ de certa manera. Si estem amb Wu-Tang Clan, d’una altra. Si és System Of A Down, una altra. Aquesta era la seva manera de dir-me que ells també van passar per aquesta classe de pressions». 

Entre els membres del públic toca la fibra el productor i guionista Musa Jackson, que només tenia quatre anys en aquella època i tenia el festival com primer record de la seva vida. «Quan li vam ensenyar el metratge li van començar a caure llàgrimes, perquè no sabia si havia somiat tot allò i si alguna vegada algú l’havia cregut», explica Thompson. Massa bonic per ser real. 

Temes:

Música Cine