Santiago Segura: «Era el pallasso de la classe i m’encantava»

Quin arc temporal, més aviat. Han passat 30 anys. És com qui et diu: ‘Ara resulta que és vostè vegà quan de jove es menjava unes mitjanes de primera’. I què. L’edat et va marcant el que fas. Jo ara mateix tinc una font d’inspiració brutal a casa amb les meves dues filles.

¿Com definiria el seu humor actual?

Vaig anar a una projecció de ‘Torrente 4’ en una sala de Sevilla on la meitat dels espectadors eren nens de vuit i nou anys. I em vaig avergonyir. No crec que s’hagi de prohibir la boxa però no em sembla que hagis de portar un nen a un combat de boxa. L’humor és com la roda de volum de l’amplificador: el pots posar molt alt o molt baixet. Però la música continua sent la comèdia.

¿Ara està baixet el seu humor?

Està perquè riguin l’avi, el pare i el nen. De sobte fer una pel·lícula perquè rigui tota la família és un repte. I de moment ho he aconseguit dues vegades. Haver renovat el meu públic em produeix satisfacció.

Vostè semblava un còmic disposat a qualsevol cosa per aconseguir fer riure l’espectador. ¿Tenia límits?

No. Era com el nen petit que força per veure fins on pot arribar, fins que la seva mare no pot més i li clava una cleca. Jo semblava que ho estava buscant.

Límits, dèiem.

Els famosos límits de l’humor... Jo crec que sé on són. Per mi, si de 100 espectadors tres s’ofenen i els altres es trenquen, el risc o aquest traspassar la línia ha estat bé. Però si n’hi ha 70 que riuen i 30 que es troben molt malament, doncs no. Jo era el pallasso de la classe i m’encantava ser-ho. Al final el que vols és que t’estimin, i per això serveix l’humor per mi, no perquè m’odiïn.

¿La seva vida mereix un biopic?

Quan es va estrenar ‘El gran Vázquez’ li preguntaven a [el dibuixant Francisco] Ibáñez si no s’hauria merescut més ell un biopic. ‘Què cony un biopic, si he estat tota la puta vida dibuixant a la taula, per això el Vázquez’, responia. Ves a buscar gent amb vides interessants, la meva ni de conya. No ho veig i mira que tinc ull per al que li interessa a la gent.

¿Per què a les seves pel·lícules hi ha més actors, per dir-ho així, que a les pel·lícules de catàstrofes dels anys 70?

A mi de nen em flipaven els cartells d’‘Aeropuerto’ i de fet els cartells de ‘Torrente’ i ‘Torrente 2’, amb els quadradets a baix amb les fotos de qui surt, són com aquells. M’agrada que en una pel·lícula hi hagi la gent que l’espectador vol veure, perquè té gràcia o perquè ha tingut el seu moment, o perquè el públic es pregunti ‘com ha aconseguit que aquesta persona faci això’. Crec que els meus ‘cameos’ no són forçats. A Guillermo del Toro, que dels famosos espanyols no en té ni idea, només li ha grinyolat el de Belén Esteban.

El títol ‘A todo tren. Destino Asturias’ convida a pensar en seqüeles. ‘Destino Extremadura’, per exemple.

O Granollers. Si parlessis amb una altra persona et diria ‘no, home, no’, però parlant amb mi seria el més normal. Si encara feia curtmetratges i ja feia ‘Evilio’ i ‘Evilio vuelve’. No conec ningú més que hagi fet una seqüela d’un curtmetratge. A mi tot el que són preqüeles, seqüeles, tràilers, pòsters... m’encanta.

¿Per què destinació Astúries?

Primer perquè és un paradís natural. I amb tota sinceritat: perquè vam firmar un acord amb el principat perquè ens subvencionés.

¿Què opina de la família com a estructura social?

Jo soc càncer, que és el signe més familiar que hi ha, però em passa com amb la democràcia: és el millor que coneixem però perfecta no és. I estic buscant qui va inventar la monogàmia perquè m’ho expliqui bé.

¿Com és treballar amb nens?

Hitchcock deia que era un horror treballar amb nens i animals. Jo estic d’acord amb el mestre sobre els animals, però amb els nens a mi m’ha anat molt bé. Són disciplinats i la seva retentiva és millor que la de molts adults. I després em fan enveja perquè s’ho passen bé tota l’estona, quan rodes i quan talles.

L’episodi ‘La Chocita del Loro’ ha fet aflorar el masclisme en el món de l’humor.

El masclisme és a tot arreu, la societat continua sent masclista per desgràcia. En l’humor hi ha el mateix masclisme que a la carnisseria. Ens costa desprendre’ns del masclisme, però és que són molts anys.

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

¿Encara col·lecciona originals de còmic?

Cada vegada més. És una passió i estic superorgullós de la meva col·lecció. Mai vaig pensar que podria tenir pàgines que em van impressionar de nen. Tenir una pàgina de Will Eisner que et va fascinar no té preu. Les meves pel·lícules m’agraden, però el plaer que em produeixen no és comparable al que em produeixen els meus originals de Hal Foster, Alex Raymond, Alfonso Font, Carlos Giménez, Pepe González, Vázquez, Ibáñez, Peñarroya, Jack Kirby o Crumb. És una col·lecció molt eclèctica perquè jo llegia molts còmics. Vaig tenir la sort que vaig començar fa 20 anys, quan hi havia coses assequibles. Un amic em va donar el millor consell: no compris res perquè es pugui revaloritzar, compra només perquè t’agradi.