Salvador Sobral, d’Eurovisió a les tenebres a Pedralbes

Dissipat l’escàndol del seu triomf eurovisiu amb una cançó antieurovisiva, fa ja quatre anys, a Salvador Sobral li queda el vincle amb un públic que d’una altra manera potser mai hauria arribat a ell. Gràcies a l’efecte causat per aquella cançó de la seva germana Luisa, ‘Amar pelos dois’, peça que ara passa per alt en els seus concerts, el cantant i compositor portuguès no es veu actuant en clubs amb 200 assistents sinó en places àmplies com el Festival de Pedralbes, que aquest diumenge el va acollir de nou, amb motiu del seu intranquil nou àlbum, ‘bpm’.

Les sigles de ‘beats per minute’ són aquí ‘batiments per minut’, al·lusió als batecs del cor, font de sotsobres per a Sobral, clínicament i metafòricament. A partir d’aquí, un repertori de suaus turbulències, en què les dinàmiques de rerefons jazz no trencaven la noció de cançó, amb melodies definides i el seu cant amb vista al crepuscle. Malgrat la presència d’aquest quintet d’alta volada, Sobral va continuar brillant, transmetent trèmules emocions en una sintonia pròxima a la de Jeff Buckley o Chet Baker.

Por de la mort

Subjectes a aquesta gramàtica suau i enrarida es van succeir peces com ‘Mar de memórias’, ‘Fui ver meu amor’ i ‘La canción vieja’, aquesta amb el ‘cuatro’, l’instrument de corda d’origen veneçolà, manejat per Leo Aldrey, únic còmplice de Sobral en les noves creacions i, segons va dir, padrí del seu casament. Bon humor en escena, compensant l’equilibrisme anímic amb apunts que treien ferro, com quan, a propòsit de ‘Miedo de estimação’, entorn de la proximitat de la figura de la dalla, el cantant es va riure de la seva ombra al burlar-se dels periodistes que, molt seriosos, li havien preguntat: «Llavors, vostè, senyor Sobral, ¿ha tingut por de morir?». Ens va parlar barrejant simpàticament un castellà una mica llatinoamericà amb un català mallorquí, amb els seus «al·lotes» i els articles salats.

Notícies relacionades

Nicky Jam, Arcángel i Luis Fonsi omplen d’èxits l’Energy Fest

Un temps de silencis i renúncies

Les cançons de ‘bpm’ aporten més relleus a la veu pròpia de Sobral amb disrupcions al piano, solucions de rock d’avantguarda i marors sobre les quals es precipita un cant lliure i flotant, mai desbocat. La seva música sembla buscar certa serenitat interior, però l’envolta la tenebra, lluny del ‘muzak’ i més encara d’Eurovisió. Allà va confluir amb la convidada Magalí Sare, una altra criatura tènuement embruixada, amb qui va compartir ‘Aplauso dentro’ i una peça d’ella, ‘Insomni’. I va ser com si tots dos intercanviessin confidències, reconeixent-se l’un a l’altre entorn d’aquest «món confús i misteriós».