‘Alguns dies d’ahir’, el procés en calent

La dramatúrgia de Jordi Casanovas cultiva una excel·lent relació amb fragments de la nostra història més recent, o fins i tot amb l’enganxosa actualitat política. Així, trobem des de l’exercici documental basat en sumaris judicials (‘Kitchen / Ruz-Bárcenas’, sobre la caixa b del PP, o ‘Jauría’, sobre el cas de ‘La manada’) a altres aproximacions de ficció apuntalades en fets reals (‘Valenciana’, sobre els crims d’Alcàsser). En aquesta última tipologia se situa la seva obra ‘Alguns dies d’ahir’, que es pot veure aquests dies a la Villarroel, la història del procés vista des de l’interior d’una família de comarques.

La ubicació no és gratuïta. Es retrata aquest ambient ‘engagé’ gairebé sense fissures en què cada membre de la família representa nivells d’afiliació diferent. Des del pare militant a l’ANC al fill petit situat en l’òrbita cupaire de contestació als carrers, passant per la filla gran i la mare, més distants dels avatars del referèndum per motius diferents. Les posicions clarament contràries a la consulta queden fora de camp, personatges que no veurem. Els titulars i els discursos van marcant les el·lipsis entre escenes que van de l’atemptat de la Rambla a la famosa sentència. El divorci com a amenaça sobrevola l’argument, com si es volgués forçar la metàfora. Les conclusions, o els desenganys per la república que no va poder ser, van en paral·lel a un intent de marcar l’esperança per tot el que es va engendrar durant aquells mesos convulsos.

Notícies relacionades

De «no vull ser pare» a «superpare de l’any»: Bertín Osborne i la paternitat com a negoci

Françoise Sagan torna amb ‘Bon dia, tristesa’

Tot passa al voltant de la taula familiar i la direcció de Ferrant Utzet imprimeix un determinant impuls realista, gairebé cinematogràfic, un to que domina clarament. La companyia respira familiaritat, carinyo i, és clar, tensió, ambient viciat. Míriam Iscla arrodoneix amb el seu encert habitual el drama de la mare, una depressió desencaixada de la trama política dominant. Abel Folk aconsegueix veritat amb una cosa molt complicada, encarnar un paio senzill que es transforma en l’heroi d’una èpica instantània. Marta Ossó marca la tensió del foc creuat i el seu germà en la trama, Francesc Cuéllar, dibuixa un ric arc que va de la il·lusió a la frustració.

S’aconsegueix, en definitiva, un sincronitzat retrat d’intimitat d’uns esdeveniments encara massa calents. Resulta complicat agafar aire o perspectiva, i assalta per moments una sensació de teatre d’urgència, o d’oportunitat, mirall sentimental per a aquells que combreguin.