Música i política

El jazz torna a la trinxera

  • El moviment ‘Black Lives Matter’ ha tingut en la música un dels altaveus més potents

  • Noms com Jon Batiste, Wynton Marsalis i Nicholas Payton no han deixat d’assenyalar la seva dimensió política

El jazz torna a la trinxera
2
Es llegeix en minuts
Roger Roca

El juny del 2020, durant l’onada de protestes per la mort de George Floyd, el compositor i pianista de Nova Orleans Jon Batiste, flamant guanyador de l’Oscar per la banda sonora de 'Soul, va convocar amb èxit diverses marxes pels carrers de Manhattan en les quals la música era la protagonista. Per les mateixes dates naixia Musicians United NYC, una plataforma que s’ofereix a donar recolzament a protestes de carrer de tota mena. «Està demostrat que, quan a les manifestacions hi ha música, la policia actua d’una altra manera. És una manera molt efectiva de desescalar la tensió», diu Albert Marquès, un dels membres del col·lectiu. 

El moviment Black Lives Matter ha tingut en la música un dels seus altaveus més potents. I tot i que no pot competir amb el hip-hop en rellevància social, el jazz nord-americà també alça la veu. La dimensió política mai va desaparèixer d’aquesta música: amb més o menys bel·ligerància, veterans en actiu com els trompetistes Wynton Marsalis i Nicholas Payton o el contrabaixista William Parker no han deixat mai d’assenyalar-la.

Però avui en el jazz dels Estats Units se senten cada vegada més veus que parlen obertament de racisme, de violència policial i d’igualtat. Artistes com Terrace Martin, productor i saxofonista, han sabut connectar amb altres músiques de més impacte social. Va produir un dels himnes oficiosos del BLM, 'Alright ', del raper Kendrick Lamar, i després de la mort de Floyd va llançar 'Pig Feet’, una col·laboració amb diversos rapers que parla molt clarament de violència policial. Al costat del saxofonista Kamasi Washington, al festival ‘online’ Black Power Live va estrenar una suite de títol inequívoc, ‘Racism on trial’, (‘judici al racisme’). 

Denúncia de la policia

Fa anys que el trompetista Christian Scott aTunde Adjuah parla sense embuts sobre aquests temes en peces com ‘KKPD’, una denúncia de la policia de Nova Orleans. A Blue Note, el segell més poderós del sector, aposten per joves talents, com Immanuel Wilkins o Joel Ross, que tampoc eviten la política.

Notícies relacionades

En l’àmbit acadèmic, la prestigiosa bateria Terry Lynn Carrington ha posat en marxa el Berklee Institute of Jazz and Gender Justice, que es presenta amb una pregunta: «¿Com sonaria el jazz en una cultura lliure del patriarcat? I el trompetista Jeremy Pelt acaba de publicar 'Griot ', un llibre de converses molt reveladores amb músics afroamericans de diverses generacions en el qual es parla de jazz en clau social i política.

Racisme a Barcelona

«Als Estats Units els músics s’estan mullant. A Londres, amb col·lectius com jazz re:freshed, també», diu el bateria Marc Ayza, que troba a faltar aquesta implicació a l’escena del jazz local. «Aquí som als antípodes. Jo soc molt crític amb el racisme que hi ha a l’escena del jazz de Barcelona. És un pòsit que es nota en els referents, el menyspreu a músics negres... I tinc la sensació que estic sol en això». Albert Marquès, des de Nova York, li dona la raó. «Irònicament, al país de Trump, George Floyd o Keith Lamar, almenys es pot tenir aquest debat cada dia».n

Temes:

Música Jazz