’Mulholland Drive’: 20 anys de la millor pel·lícula del segle XXI

Mulholland Drive és una carretera de 35 quilòmetres que connecta Los Angeles amb la Vall de San Fernando –bressol de la indústria del porno– i que ofereix no només vistes fantàstiques tant de la ciutat com de l’oceà i el desert sinó també un paisatge de luxoses mansions, tot i que també té un costat fosc; diversos episodis sagnants cèlebres, entre els quals els crims de la família Manson, van succeir a la seva vora. ‘Mulholland Drive’ també és una pel·lícula, novè llargmetratge del mestre David Lynch, que es va estrenar mundialment avui fa 20 anys al Festival de Cannes i sobre la qual existeix un ampli consens entre la crítica: fins a la data, és la millor del segle XXI.

És una obra tan misteriosa i serpentejant com el tram d’asfalt del qual manlleva el títol. En els seus primers compassos ens mostra una jove, Betty (Naomi Watts), que arriba a Hollywood radiant d’alegria però no tarda a veure’s arrossegada a un món de depredadors sexuals, mafiosos ombrívols, monstres indescriptibles i cadàvers en descomposició; i mentrestant no només transita entre diversos gèneres –el ‘film noir’, el thriller psicològic, el cine de terror– sinó que també executa constants corbes i canvis de sentit. Dues dècades després, el misteri que l’envolta es manté intacte, i per tant explorar-lo resulta tan fascinant com el primer dia.

De França a l’eternitat

Inicialment, ‘Mulholland Drive’ va ser un projecte de ‘spin-off’ televisiu de ‘Twin Peaks’, concebut en algun moment dels 90 i que mai va arribar a veure la llum com a tal. El 1998, Lynch va ser persuadit per reviure el projecte i, després de modificar de dalt a baix personatges i situacions, va rodar un episodi pilot per a la cadena ABC. Els responsables de la companyia el van considerar massa llarg, i lent, i rar; no entenien els seus diàlegs, ni per què les seves escenes incloïen plans d’excrements de gos. Van decidir no donar llum verda al projecte, i Lynch se’n va oblidar. Però llavors van arribar des de França els executius de Canal+, i li van oferir prou diners per transformar aquell pilot maleït en un llargmetratge. Deú els beneeixi.

Molt més que un cognom

Fa temps ja que David Lynch va veure el seu nom convertit en un adjectiu, lynchià/na, utilitzat per parlar tant de qualsevol cosa que resulti aterridor, emocionant, desconcertant o tot això i més alhora com d’un conjunt d’arquetips narratius que el director ha manejat des de ‘Vellut blau’ (1986) –la jove ingènua i la ‘femme fatale’ que oculta secrets foscos, presències malignes innominables, consciències duals que coexisteixen dins d’una mateixa persona– o, per descomptat, del que experimentar una de les seves pel·lícules provoca: una barreja de terror i intriga, i malestar similar al que sentim al notar-nos observats, i el tipus d’humor davant el qual un no sap si riure o plorar. 

Però allò lynchià també és una eina per interpretar el món. A diferència de la majoria dels cineastes, que expliquen històries còmodament instal·lats en la realitat que construïda per la tradició cinematogràfica, Lynch sempre ha explicat les seves des d’un espai propi i exclusiu, construïts a través d’anys de pràctica de la Meditació Transcendental i assentat en la convicció que l’oníric, els somnis, conté veritats bàsiques sobre els conflictes que el seu cine planteja, sobre nosaltres mateixos i sobre el nostre lloc en l’univers. D’aquí sorgeix ‘Mulholland Drive’.

Preguntes sense resposta

¿Què significa ‘Mulholland Drive’? És la pregunta que tots els seus espectadors ens hem fet almenys una vegada i la que Lynch més sovint ha esquivat contestar, i durant dues dècades les pel·lícula ha atret disseccions, anàlisi i interpretacions com la llum d’un fanal atrau les arnes. La teoria més estesa respecte a això és que els primers dos terços del seu metratge representen un somni i que el tercer és el retrat de la sòrdida realitat, i hi ha qui en canvi afirma que el veritable tema de la pel·lícula és l’acte mateix de desxifrar-la. És igual. La seva negativa a deixar-se entendre amb claredat, de fet, és el que li proporciona bona part del seu poder de fascinació. I no només això; també és el que li permet penetrar en el nostre subconscient, i localitzar els seus racons més foscos.

El somni fet malson

En línies generals, en tot cas, la pel·lícula pot definir-se com un conte de fades situat a la capital de la fantasia del món, un lloc en el qual els límits entre el real i la invenció es difuminen i que, en realitat, és un espai menys físic que mental: Hollywood. Tot i que mentre avança a través d’ella dona diversos cop de volant prou bruscos com per atordir-nos, en realitat la història que ens explica no és especialment original: parla del que l’anomenada Meca del Cine fa a la gent i especialment a les dones; i de totes aquestes persones que arriben a la ciutat anhelant convertir-se en algú diferent, fins que comprenen que algunes coses no poden reinventar-se o deixar-se enrere. Aquesta era també assumpte essencial de ‘El crepúsculo de los dioses’ (1950), una de les pel·lícules favorites de Lynch i dels principals referents de ‘Mulholland Drive’.

Una carretera sense límit

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

¿I què hi ha de la influència exercida per Mulholland Drive? Es fa evident no només en el treball de directors com Darren Aronofsky, Nicolas Winding Refn i Peter Strickland, sinó també en el d’artistes pertanyents a altres disciplines –algunes de les cançons de Lana del Rey, per exemple; el seu enorme llegat, en tot cas, rau sobretot en tots els detalls, personatges i escenes de la pel·lícula que es mantenen instal·lades en les ments de qui l’hem vist. Una caixa blava i una clau que potser tenen totes les respostes, però potser no. Un monstruós rodamon que sorgeix de darrere d’uns contenidors per fer-nos treure el cor per la boca. Un ‘cowboy’ profètic, i un mafiós paralític idèntic al nan de Twin Peaks.

L’escena de sexe més eròtica i més tràgica imaginable. Angelo Badalamente escopint cafè. Billy Ray Cyrus. I el mític Club Silenci, on una dona interpreta una versió en castellà de ‘Crying’, de Roy Orbison, fins que es desmaia. Dels qui encara no l’han vist, i per tant encara tenen la possibilitat d’experimentar totes aquestes coses per primera vegada –i en pantalla gran: torna als cines al juny–, només podem sentir enveja.