Crítica de ‘Judas y el Mesías negro’: la ràbia engabiada de la negritud

Al recordar els fets que van conduir el líder dels Panteres Negres Fred Hampton a morir tirotejat per la policia als 21 anys, convertint-se així en màrtir i icona revolucionària, la segona pel·lícula de Shaka King posa almenys la meitat del focus sobre una altra figura: Bill O’Neal, el delinqüent que l’FBI va obligar a infiltrar-se en l’organització antiracista, i que va començar a creure sincerament en la causa de Hampton i els seus camarades mentre els traïa. King captura O’Neal en un estat permanent de tensió i por amb prou feines camuflats, mantenint-nos insegurs dels nostres sentiments cap a ell, i establint en el procés parentius més o menys pròxims amb ficcions sobre agents dobles com ‘Donnie Brasco’ i ‘Infiltrats’ però també ‘L’assassinat de Jesse James comès pel covard Robert Ford’.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

El cine ha retratat els Panteres Negres diverses vegades en el passat, gairebé sempre de forma simplista i fins i tot caricaturesca. King, en canvi, es pren seriosament el zel revolucionari del moviment i el seu afany per canviar radicalment un sistema que els havia convertit en enemics fins i tot si això significava recórrer a la violència. La pel·lícula mostra part d’aquesta violència però no la idealitza, i de la mateixa manera no santifica Hampton malgrat que es mostra captivada per la seva personalitat i el seu treball social, i malgrat que part essencial de la seva agenda temàtica és posar en evidència que l’actitud de les institucions governamentals i policials nord-americanes respecte a la comunitat afroamericana i les seves lluites no ha canviat gaire des dels 60.

En altres paraules, ‘Judas y el mesías negro’ fuig tant del didactisme com de l’engarrotament propi del cine històric que se sap rellevant. És un ‘thriller’ polític ple de múscul, fúria, energia i magnetisme, i excepcionalment capaç de generar tensió dramàtica malgrat que el desenllaç de la seva història està inclòs en la seva sinopsi. I inclou dos dels millors treballs interpretatius del cine nord-americà recent: el de Daniel Kaluuya a la pell de Hampton, tan convincent quan exerceix de líder comunitari i orador electritzant com quan deixa que apuntin l’humor i la vulnerabilitat; i sobretot el de LaKeith Stanfield en la d’O’Neal, construït principalment a través d’una col·lecció de mirades esquives de les quals emergeix un home atrapat entre el cinisme i l’idealisme emergent i torturat per la seva pròpia condició de traïdor.