Crítica de ‘Bill y Ted salvan el universo’, un joiós retrobament

'

Notícies relacionades

El #MeToo dels nens

Amb el peu esquerre

Com a entrega final d’una trilogia de culte que va iniciar ‘Las alucinantes aventuras de Bill y Ted’ (1989), seguida per ‘El viaje alucinante de Bill y Ted’ (1991), ‘Bill y Ted salvan el universo’ ens ofereix una última oportunitat de passar l’estona amb dos dels imbècils més nobles i incansablement optimistes que el cine ha creat. Han envellit i ara s’han de preocupar de la hipoteca, el matrimoni i sels omnis incomplerts, però el director Dean Parisot no té cap interès a explorar aquests canvis; s’acontenta amb ser tan ridícula com les pel·lícules prèvies, avançar amb la mateixa energia afable i recuperar alguns dels ingredients narratius més icònics de la saga: viatges en el temps, cameos de figures històriques, robots assassins del futur, retrobament dels protagonistes amb altres versions de si mateixos, guitarres invisibles i aparicions de la Mort, entre d’altres.

Els actors Alex Winter i Keanu Reeves es mostren còmodes tornant a la pell dels seus personatges i transmeten amb facilitat la seva immaduresa, la seva mala relació amb la mitjana edat i la seva irreprimible amabilitat; la pel·lícula no necessita més que això per compensar una narració alhora massa lleugera i massa embotida. Gràcies a ells i malgrat els centenars de comèdies adolescents estrenades en les últimes tres dècades, Bill i Ted continuen sent una parella única. El seu entusiasme és contagiós i la seva tendresa resulta commovedora.