Sr. Chinarro: «A Espanya, el motor del país és la cervesa»

A ‘El bando bueno’ el veig molt motivat per l’ecologisme i la sostenibilitat.

Sí, tot i que fa temps que jo apuntava a tot això en cançons com ‘Vacaciones en el mar’ o ‘La plaga’, o en el títol del disc ‘El progreso’ (2016). Té a veure amb la idea que realment el món és estúpid. Ja no diré que la gent és tonta, perquè és molt agressiu, però tot el que es fa és una completa estupidesa, i com deia Goethe, això fa més mal que la maldat, si és possible. Envasar una pinya de Costa Rica a Tailàndia i vendre-te-la a Conca... Això és absurd. El Banco Santander anuncia ara que el que volem fer tots és començar a fer voltes pel món una altra vegada... Però ¿es pot quedar vostè a la seva puta comarca? ¿No hi ha res bonic allà per veure?

¿Està en contra del turisme?

És clar que sí. Estic d’acord amb què deia Thoreau, al del llibre ‘Walden’, que al final la gent creua el món per veure unes pedres apilades en homenatge a un fill de puta. Les piràmides asteques, la catedral de no sé què... Això no m’interessa per res. Jo entro en una església i crec que estic posseït, perquè em dona un mal rotllo impressionant.

¿Creu que la pandèmia ha reforçat els missatges del disc?

Queda una mica presumptuós dir que era un endeví, però algunes cançons semblava que vaticinaven el que ha passat. És evident que no ens estem asfixiant només perquè hi hagi un virus, que és la causa principal, però que ja ens agafa debilitats. El virus és l’estocada, però hi ha unes banderilles, i un picador, que són les partícules de gasoil, l’obesitat... M’agraden les metàfores dels toros, no sé per què, serà per anar a contracorrent.

Amb els anys se’l veu cada vegada més àcid.

Vaig a pitjor, sí.

Però no li falta el sentit de l’humor, com en aquesta portada on evoca el ‘cavaller de la mà al pit’, d’El Greco.

Si és que tot és per riure. Mira això d’Ayuso: «Obro els bars, llibertat...», i treu 65 escons. Si això no és per riure... ¿Què farem? ¿Plorarem?

Això d’Ayuso, ¿és el triomf del ‘bàndol dolent’, llavors?

¡Del bàndol tonto! Tot el que ha dit és això de la cervesa i per l’estil, quan allà han mort persones com xinxes. La gent ha vist com els seus avis morien a les residències, ni tan sols als hospitals. Potser és millor, perquè si hereten, com que no hi ha impost de successions... Si no, que algú m’ho expliqui. Però a Espanya, el motor del país és la cervesa. La portada de la meva novel·la, ‘Exitus’, ja eren unes caixes de cervesa apilades.

A ‘Una famiglia reale’ parla de la «princesa Leticia», amb ce, i de les organitzacions mafioses.

Leticia amb ce, perquè no me’n refio; soc molt venjatiu. Sí, aquesta idea és central en les meves lletres: la família és la «famiglia», la màfia. L’altra ‘marca Espanya’, a banda de la cervesa, és el favoritisme i el nepotisme.

 Musicalment, el disc és molt obert, amb sintetitzadors i guitarres, i picades d’ullet al funk, la bossa nova i la rumba, sense sortir del seu cànon pop molt definit.

Sempre s’intenta que els discos siguin variats, amens, malgrat que els meus recursos com a músic no són enormes, perquè soc un autodidacte. Però és veritat que un tema anterior com ‘Sal de la tarta’ es pot comparar rítmicament amb ‘Planeta B’, per exemple.

Els amors musicals de l’adolescència, ¿són per sempre? El baix a l’estil New Order d’‘Aplauso’.

Sí, per mi la música és això. Igual que diuen que per als esquimals, color i blanc és el mateix concepte, perquè altres colors ja ni els veuen, doncs per mi, música i això és el mateix, ja ni ho considero. No escolto flamenc, ni reggaeton... No ho puc suportar. Segueix present el que em va impactar quan era adolescent, que és quan ets més impressionable. Aquesta música anglesa, tot i que també altres coses, com The Nomads: les cançons que estic fent ara estan sortint més garatgeres. Però al cap i a la fi, això és una roda que va girant i no progressa gaire, igual que no progressem els humans en general.

¿No descobreix bandes noves?

Al revés, només escolto novetats, però que s’assemblin a aquelles. Jo ja no em poso New Order, ni The Cure… The Smiths, de vegades. Però escolto grups nous que fan exactament el mateix que allò. Són actualitzacions. Tinc els meus preferits, tot i que cap els ha superat, com MGMT o Metronomy. I Ariel Pink. I en guitarres, Real Estate. Va per aquí. Els bons, els que agraden a tothom a qui li agradi aquesta música.

Ha parlat de cançons noves. ¿Ha sigut fèrtil malgrat tot el confinament?

Gravarem el nou disc el setembre, perquè surti a final d’any. Durant el confinament ningú va poder fer res més que tenir por i beure cervesa, però sempre tinc un fons d’armari, maquetes, i d’aquest temps m’han sortit unes quantes cançons. El més ressenyable és que em vaig traslladar a Màlaga i allà vaig muntar una banda amb què vaig començar a treballar, una cosa que ja havia intentat fa deu o onze anys. Perquè abans jo estava vivint entre Barcelona i Màlaga, i la banda estava a Granada, i el treball era més a distància, amb l’ordinador. En els últims cinc mesos, assajant en persona, i cada setmana, s’ha desenvolupat un altre tipus de so. Ara em sembla un luxe anar amb 50 anys amb autobús de línia a l’assaig.

Les noves composicions, ¿segueixen el fil del ‘bàndol bo’ a què apuntava a l’últim disc?

Són una continuació. Jo cada vegada que em demanen que digui alguna cosa per promocionar un disc, dic: «És una transició entre l’anterior i el següent». Vaig explicant les meves mogudes i cada any li dono una volteta a la història.

¿Com han anat els bolos per a Sr. Chinarro aquest últim any?

No n’hi ha hagut gaires, tot i que encara bo que el format de guitarra i veu és bastant fàcil per programar, amb una cadireta i distància. Però ha sigut un any molt difícil. Les escoltes en streaming van baixar perquè la gent no era a casa per posar-se música més enllà del ‘Resistiré’ del Duo Dinámico. Hi ha grups que sí, que estaven en el seu moment d’apogeu i han tingut molt èxit, però Sr. Chinarro va una miqueta per un altre camí, més per la meva tossuderia que per una altra cosa.

El món de la música va protestar durant molts mesos, acusant les administracions de l’abandonament del sector, i últimament se’l sent menys. ¿Ja s’ha dit tot?

Notícies relacionades

Plans per a un agost cultural pletòric

De les passarel·les de Nova York a un aljub de Mallorca

Cal agrair-li a aquest país que tingui missa i toros. Si no n’hi hagués, no hi hauria hagut cap concert. Però, tot i que ho van intentar al principi, les primeres normes que van treure donaven més aforament a les misses que als concerts. La cosa era de pel·lícula: ¿i si faig una missa i toco la guitarra? No van poder colar-ho perquè era molt fort i van haver de deixar fer concerts. I amb això hi ha hagut una barra molt gran: jo tenia un bolo als jardins de la Sedeta, a l’aire lliure, de l’aniversari de l’Heliogàbal, i la senyora alcaldessa de Barcelona se’l va carregar. Al cap de poc van anunciar les eleccions a la Generalitat. Tot ha sigut així: unes coses sí, i d’altres, no.