‘Galatea’, domadora de l’amargor

Res seria igual després de la Guerra Civil i Sagarra ho intuïa. Quan a partir del 1945 es va tornar a permetre el català als escenaris, l’autor, reinstal·lat en el franquisme, va provar un canvi d’estil. Un intent de deixar-se endur pel corrent europeu de l’existencialisme però sense gairebé arribar a ficar el peu a l’aigua. El públic llavors no el va entendre, i l’escriptor va acabar tornant a les fórmules de l’èxit anterior, els poemes dramàtics. Aquelles provatures, en canvi, han sedimentat més enganxades al seu temps, i com mostra la coneguda ‘Galatea’ (1948), que el TNC munta per segona vegada.

Es mantindrà aquest text perquè sempre hi haurà conflictes bèl·lics o grans crisis socials en què reflectir-se. Potser per això el muntatge de Rafel Duran comença amb el personatge de Samsó, el carnisser arribista, posant-se un uniforme de protecció que recorda l’asèpsia de la Covid-19. La comparació es queda aquí, perquè la devastació de la guerra irromp ràpid, i amb aquesta el drama de la seva protagonista, la Galatea, domadora de foques amb nom de nimfa que haurà de malvendre el seu circ i anar a l’exili com a refugiada. Acompanyada pel seu inseparable Jeremies, pallasso i bufó amb nom de profeta, en el seu descens als inferns xoquen amb tota mena de personatges mesquins.

Mapa simbolista

Notícies relacionades

El Gran Teatre del Liceu presenta la seva temporada digital: Subscriu-t’hi per només 60€ fins al 31 de juliol

Vibrant amb l’OBC i ‘Carmen’

Tot un mapa simbolista per a qui vulgui endinsar-s’hi. Economia de recursos a l’escenografia de Rafel Lladó, tot i que molta intenció de remarcar la part més negra de la tragèdia a través de l’espessa atmosfera sonora. Les projeccions remarquen també, d’acord amb la intenció de l’autor, l’ensorrament moral d’una època. No hi ha treva en la desesperació, i la tensió forma un mur entre els personatges. Tan sols quan l’acció es trasllada al París de la postguerra s’obre una mica el to cap a una farsa mecànica. Els intel·lectuals a les terrasses dels cafès seran el centre de la diana en la part final, la impostura sobre la qual s’assenta la riquesa criminal dels que han tret profit de la desesperació.

Les interpretacions van ben cosides al to fosc. Amb la seva falta d’escrúpols, els successius ‘partenaires’ marquen l’oposició a la protagonista. Amb un ampli ventall d’emocions, Míriam Iscla suporta un rere l’altre els envits sense perdre la llum d’esperança que manté viva l’obra. La seva Galatea sorprèn per l’enteresa d’un personatge femení fort i lliure, moderníssim. Bon recorregut també el de Roger Casamajor com el bufó Jeremies, veu de la consciència que va caient en l’amargor. Densitat amb matisos per a un text que continua sorprenent per la valentia de la seva càrrega ideològica.