Crítica de ‘Jack’: amor entre tombes

Un cementiri és un lloc estrany per enamorar-se, però el cert és que un dels atractius d’aquesta novel·la de Marilynne Robinson és la seva imprudència, el seu coratge, el seu amor per la contradicció, per la qual cosa no ens ha d’estranyar que l’amor arribi entre tombes. Mala senyal, la mort és la seva testimoni. En aquesta llarga, bonica escena en la qual el Jack i la Della passen una nit junts als peus dels àngels de pedra, passejant-se entre els panteons a la llum de la lluna, el lector pot percebre els seus idil·lis, els seus estira i arronsa, els seus avenços i els seus retards, com si els diàlegs definissin amb el seu vaivé les diferències que els separen i alhora la força de la seva atracció. No només és que el Jack sigui blanc i la Della negra, i que al Sant Louis dels anys quaranta un petó interracial els podia costar la presó i el descrèdit absolut per part de les seves corresponents comunitats, sinó també que el Jack no creu en Déu i la Della és devota, i el Jack és un mentider, un rodamon, un canalla amb tendència a desaparèixer quan les coses es posen lletges, i la Della és el seu revers, una mestra d’escola amb bondat i caràcter a les venes, la dona que pot salvar-lo.

Una icona religiosa

Notícies relacionades

Què llegeixen les joves: viatge de les fantasies fosques a la recerca de la perfecció a la convenció literària de Barcelona

De la guia turística al ‘feed’ del postureig: així han canviat els viatges

’Jack’ tanca la saga de Gilead, ara convertida en tetralogia, amb ‘Gilead’, ‘En casa’ i ‘Lila’, tot i que, amb Robinson, mai se sap. Aquesta novel·la no hauria d’existir, perquè el Jack, que ja apareix com a personatge secundari en les anteriors, li semblava a Robinson un personatge massa alienat per convertir-se en protagonista. ¿Com narrar des de la seva consciència? Robinson pot amb el Jack. Des del seu enlluernador debut, «Vida hogareña», té la facultat de treballar la subjectivitat amb una precisió i una coherència sorprenents, sobretot si els temes que maneja –la possibilitat de redempció, la culpa, la predestinació– pertanyen d’una manera orgànica i natural al seu ideari d’escriptora calvinista. La paradoxal psicologia del Jack contrasta i es consolida si la comparem amb la de la Della, d’una puresa i una veritat aclaparadores. I la prosa de Robinson continua tenint el poder de convertir el quotidià en una cosa transcendent, sense gairebé forçar metàfores i adjectius, amb les frases tallades a mà, com icones religioses fetes per un artesà disposat a dubtar del diví i l’humà.

’Jack’ pot llegir-se amb independència de les seves tres companyes de viatge, però és, en realitat, una preqüela. Qui la llegeixi com una catarsi es trobarà que ja coneix el final, imaginat i escrit a la resta de la saga. No cal dir que no importa massa, com no importa l’aparent brusquedat de les el·lipsis del relat, perquè Robinson sempre ens manté clavats al terra del temps. En aquests buits, ancorats en una història d’amor que travessa les tempestes perfectes de la indecisió, l’engany i el rebuig social, aquest crític té la impressió, no obstant, que la força del carinyo empeny la novel·la cap endavant, li dona aquest aspecte harmònic, no exempt de rugositats, que converteix la seva lectura en una experiència tan apassionant.