Crítica de música

El feliç debut de Les Siècles al Palau

El conjunt francès va presentar un aplaudit programa amb obres de Ravel i Saint-Saëns

El feliç debut de Les Siècles al Palau
1
Es llegeix en minuts
Pablo Meléndez-Haddad

Palau 100, en dues sessions consecutives el mateix dia, va convocar els seus abonats dilluns per assistir a un concert a càrrec de Les Siècles, un projecte liderat per François-Xavier Roth que interpreta el repertori amb instruments històrics: a cada obra l’organologia que li correspon. Com a orquestra resident de l’Atelier Lyrique de Tourcoing (França), Les Siècles actua habitualment en diversos festivals del país veí i en esdeveniments internacionals com els BBC Proms de Londres.

Notícies relacionades

En aquest doble debut a l’auditori modernista va incloure dues joies molt poc programades: l’espectacular ‘Suite núm. 2’ del ballet ‘Daphnis et Chloé’ de Maurice Ravel, i la no menys interessant ‘Simfonia núm. 3 per a òrgan’ de Saint-Saëns. L’orquestra, que distribuïda d’una manera molt particular –amb la corda greu al final de tot, darrere fins i tot que els metalls– va omplir l’escenari amb 74 músics (una imatge que feia temps que no es veia), es va ficar en Ravel i en les seves sinuoses i pictòriques sonoritats amb total autoritat, sense córrer, però mantenint sempre un ritme intern coherent i arribant als respectius clímaxs sonors amb generositat. Les Siècles, en què van brillar les fustes, va estar molt ben secundat per un equilibrat Orfeó Català repartit pel primer i segon pisos de la sala creant un efecte envoltant fascinant davant el teixit tímbric ravelià, de textures bellíssimes.

Ampli vol líric

En la innovadora ‘Simfonia núm. 3 per a òrgan’ de Saint-Saëns, de només dos moviments i plena d’elements renovadors, l’acció de conjunt va ser precisa i compacta, i es va aconseguir una versió refinada i d’ampli vol líric. Juan de la Rubia, des de l’òrgan, va col·laborar com una peça més d’aquest engranatge, igual com el piano, ja que no es tracta d’una obra amb instrument solista, sinó que utilitza la solemnitat del teclat –Saint-Saëns també tocava l’òrgan i el piano– per afegir color a un discurs que va acabar en ovacions.