Tiny Tim, de la barraca de fira a l’estrellat pop (i marxa enrere)

Von Sydow construeix la seva pel·lícula a partir de fragments dels diaris que Tiny Tim escrivia de forma compulsiva, dirigint-se sovint a Jesucrist o al mateix Déu, i que donen testimoni d’una personalitat turmentada, escindida entre la fe religiosa, el megalòman desig d’èxit i una torbadora fam sexual. «Després de llegir els seus diaris –apunta el cineasta–, puc dir que Tiny Tim era potser l’ésser més trastornat que mai hagi arribat a convertir-se en una estrella». 

El seu veritable nom era Herbert Butros Khaury i va néixer a Nova York el 1932, al si d’una família poc convencional (el seu pare era un catòlic maronita libanès i la seva mare, una jueva bielorussa). Des de molt petit es va sentir atret pels discos de 78 rpm dels artistes que regnaven en els primers anys del cinema sonor: Russ Columbo, Bing Crosby, Rudy Vallée, Arthur Godfrey... «Escoltava aquests discos 30 vegades cada nit –rememora el seu cosí Bernard al documental–. Aquesta era la seva forma d’evadir-se». D’escapar-se d’una vida familiar conflictiva i d’un entorn en què no trobava encaix. La recerca d’un refugi en la música popular americana de principis del segle XX, de la qual va arribar a atresorar un coneixement enciclopèdic, va ser una constant al llarg de tota la seva existència.

Amb tot en contra

Ni la seva afició pels cantants de l’era del megàfon ni la seva insòlita veu de falset (adoptada, segons explicava, com a resultat d’una espècie de revelació divina) ni el seu més aviat grotesc aspecte (1,85 metres, melena arrissada, espectacular nas ganxut i tendència al sobrepès) semblaven augurar una carrera viable al món del pop. El pobre Herbert ho tenia tot en contra, excepte un incontenible desig de ser acceptat i una confiança en si mateix a prova de bombes. I s’hi va aferrar per portar a terme el seu destí d’estrella improbable.

La seva primera actuació més o menys professional, sota el nom artístic de Larry Love, el Canari Humà, va tenir lloc el 1959 al Hubert’s Museum & Flea Circus, un tuguri de Times Square en què s’exhibien dones barbudes, empassa-sabres, nans, homes sense braços, siamesos i puces ensinistrades. Va passar gairebé una dècada cantant en diversos locals de Greenwich Village (en un va ser rebatejat jocosament com Tiny Tim, nom d’un personatge infantil del ‘Conte de Nadal’ de Dickens) fins que el 1968 la seva desopilativa versió de l’‘I got you babe’ de Sonny & Cher va atraure l’atenció dels productors del programa de la NBC ‘Rowan and Martin’s Laugh In’. 

De puntetes a través de les tulipes

És fàcil intuir la perplexitat que devien sentir els espectadors quan Tiny Tim va aparèixer per primera vegada als seus televisors, carregant una gran bossa d’anar a comprar, de la qual va extreure un ukelele per atacar amb la seva veu impossible ‘On the good ship lollipop’, una cançó popularitzada 35 anys abans per Shirley Temple. La presència del Canari Humà al programa es va convertir en un recurrent gag còmic, per més que ell es prenia les actuacions molt seriosament. En la seva tercera visita, va interpretar ‘Tiptoe through the tulips’, un vell número de Nick Lucas tret de la pel·lícula del 1929 ‘Gold diggers of Broadway’. I el fenomen es va disparar.

Aquell passeig de puntetes entre les tulipes (recuperat recentment amb terrorífic efecte per James Wan en una escena clau d’‘Insidious’) va ser el camí de rajoles grogues que va conduir Tiny Tim a la Ciutat Esmeralda de l’èxit. L’empenta de la cançó va fer pujar l’elapé ‘God bless Tiny Tim’ als primers llocs de la llista de ‘Billboard’ i l’artista va veure complert el seu somni infantil d’actuar al xou d’Ed Sullivan amb els seus pares asseguts entre el públic. Malgrat les seves idees conservadores (tot i que el documental no ho esmenta, Tiny Tim era votant de Nixon i ferm partidari de la intervenció militar al Vietnam), va ser acollit amb els braços oberts pels caps de l’escena contracultural, que veien en ell un desafiament a tot el que la moral tradicional considerava acceptable en un home. «La resposta del 1968 a John Wayne», com va titular una revista de l’època.

Un home elefant pop

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

El clímax de la ‘tinytimania’ es va produir amb el casament del cantant amb Victoria Budinger, de 17 anys, al plató del programa ‘The Tonight Show’ de Johnny Carson, una experiència pionera de telerealitat que va ser seguida en directe per més de 40 milions de nord-americans. El fracàs del matrimoni, que va durar tot just tres anys, va córrer paral·lelament a la ràpida pèrdua de popularitat de Tiny Tim, que va tornar a viure a casa de la seva mare i, en un intent desesperat per salvar la carrera artística, va posar els seus assumptes en mans d’uns mafiosos que no van dubtar a explotar-lo com una atracció de fira, en una imitació pop de la història de l’home elefant.

«Necessitava l’aplaudiment per viure –assenyala Johan von Sydow–. Sabia que la gent es burlava d’ell, però no li importava perquè això almenys li oferia un públic». L’addicció a l’aplaudiment, tot i que fos acompanyat de rialles, el va acabar portant a la tomba. El setembre del 1996 va patir un infart mentre actuava en un festival d’ukelele a Montague, Massachussets (el moment va ser gravat en vídeo i apareix, amb tota la seva cruesa, a ‘Tiny Tim: Rey por un día’). Se’n va recuperar a mitges i al cap de només un mes, en contra de totes les advertències dels metges, va tornar a pujar a un escenari en una gala benèfica organitzada pel Club de Dones de Minneapolis. Va morir als braços de la seva tercera dona, Susan Gardner, just després d’interpretar ‘Tiptoe through the tulips’ davant una sala mig buida.