Els pecats capitals de la cultura segons Max

Una mica de Max és molt, i cada vegada és més així.

‘Saboteando a Shakespeare’ (Salamandra Graphic) recopila tires de la sèrie ‘Trampantojo’, que l’artista publica setmanalment al suplement ‘Babelia’, d’‘El País’. Lacòniques vinyetes que molt sovint produeixen fogonades sinàptiques i en les quals expressa el seu amor per la cultura de la millor manera que pot expressar-se: rient amb carinyo del tinglado cultural. Dante, Shakespeare, Picasso, Dalí, genis tots, us ho reconeixem allà on sigueu, però ¡no n’hi ha per a tant!

El que considerin 999 de cada mil persones que són els tres pecats capitals d’un creador ens és igual. Però Max és aquesta persona de cada mil l’opinió de la qual ens importa. «Ensuperbiment», «torre d’ivori» i «solipsisme», diu. Quant a les tres virtuts favorites en un creador: «Inquietud» per no convertir-se en una fórmula, «angoixa» davant l’exposició pública de cada nou treball, una forma de «valentia», i «coherència».

Max menysprea l’«apropiació innoble» que han fet la política, la publicitat i el periodisme de la paraula ‘relat’. «El relat és una necessitat humana ancestral que ens han birlat. A mi els relats que m’interessen són els que m’expliquen el que no sé i potser no vull saber», diu. Mentre que l’actual ‘relat’ mercantil és una reafirmació del que creus saber i vols sentir.

Fart d’autoficció i memòria

Del concepte ‘novel·la gràfica’ aplaudeix Max que ha generat «un espai físic i mental» nou per al còmic. És a dir, que ha funcionat com a etiqueta comercial per ennoblir la historieta, maleïda la necessitat que tenia d’ennoblir-se la historieta, tot i que benvinguts siguin el respecte i els nous lectors. Però està fins al capdamunt de tanta autoficció i tanta recuperació de la memòria: «A mi el que m’agrada és la ficció», diu.

La desmitificació del procés creatiu és una espècie de ‘running gag’ als ‘Trampantojos’. Max té un procés creatiu, «tot i que no un sistema». Consisteix a anar regularment ben aviat a un bar d’un polígon industrial que té a prop de casa i, enmig del soroll de la cafetera, la ràdio i els crits ‘carajilleros’, crear-se una bombolla durant una hora i mitja o dues hores i tenir idees. «El 80% no van després enlloc, però algunes broten a l’estudi», diu.

Els Bosé, els Flores, la Trinca junta i per separat, la Dharma sempre han estat allà com malediccions endèmiques per a una generació. També Max, però com una benedicció. La seva trajectòria és un canó de ‘bobsleigh’ cap a un essencialisme gràfic i intel·lectual sens igual. Si bé als ‘Trampantojos’ per a Babelia ha de tallar-se una mica. «Unes persones em diuen que compren el diari per les meves tires i d’altres em diuen que no entenen les meves tires –diu–. És fotut no tenir clar a qui et dirigeixes».

Notícies relacionades

Mor Ray Liotta, protagonista d’‘Un dels nostres’, als 67 anys

Depp i Heard: radiografia d’un judici poqueria i les xacres socials que ha revelat

Sí, encara pot ser més essencial Max. Treballa en «un còmic, un llibre, no una novel·la gràfica» sense paraules, tot i que amb onomatopeies. Els protagonistes són el vent i un ocell. Tot passa al cel, un cel sense fons. És «una història d’assetjament», diu Max, del vent a l’ocell. La inspiració li va venir després de llegir el relat de César Aira ‘La costurera y el viento’. Més que inspiració, un repte li va injectar Aira. «La dificultat rau a convertir el vent en un personatge gràfic». ¿Model Èol bufant, tant que li agraden a Max els mites? «No». Caldrà veure com s’ho ha fet per dibuixar l’invisible vent. Sense fons.