Lluís Miquel, una abraçada de família a Barnasants

El poeta Albert Garcia ens va fer una estirada d’orelles als catalans, al Teatre Joventut, quan, a propòsit dels cantautors valencians més coneguts al nord del riu Sénia, va citar «Raimon, Ovidi Montllor, Marià Albero...» afegint: «Curiós, els que van venir a Barcelona». Doncs sí, ens hem deixat de vegades Lluís Miquel, el trobador que va preferir reforçar la cançó al seu País Valencià a incorporar-se al corrent comtal, i intentant ‘in extremis’ reparar l’anomalia va sorgir l’homenatge que aquest dissabte li va brindar Barnasants.

Espectacle «d’a xavo», o de categoria, com el va presentar la periodista alcoiana Amàlia Garrigós, que va destacar el do de Lluís Miquel per aixecar, durant els 60, «un pont entre la cançó i les festes». Sempre servint els més alts ideals, com a ‘S’adoneu’, el cant amb què Borja Penalba va obrir la sessió invocant un ‘nosaltres’ palmari: «Som junts, som tots».

Bombons i bunyols

El cançoner es va succeir amb rigor i mantenint l’emotivitat a ratlla: Roger Mas, tenyit de Paolo Conte (‘París ha mort’), i les invocacions a Jacques Brel de Joan Isaac i de Sílvia Comes, tenint sempre en compte que, com va deixar caure Vicent Sanchis, cantant el belga i el valencià les mateixes cançons, «no cantaven exactament el mateix». Com a ‘Els bunyols’ (‘Les bonbon’), on Germaine es converteix en Elena, «que és molt blavera».

Notícies relacionades

La jutge nega al MNAC la possibilitat d’un informe pericial sobre el trasllat de les pintures de Sixena

Lady Gaga impacta amb la fantasia gòtica

Tot això s’ho mirava Lluís Miquel des de la seva cadira de rodes en un flanc de la platea: les músiques sentides (La Cashalada Cia, Toti Soler, Aitana Ferrer) i els vídeos, amb aquest Sam, de ‘Casablanca’, doblat per Ovidi Montllor als estudis Tabalet, que ell va crear. La graduació ambiental va anar a més quan, citat per Ricard Ustrell, ens va preguntar si sabíem què era tenir «amics tota la vida».

Allà hi van ser els últims, o els primers: Quico Pi de la Serra, insuflant vigor a ‘L’arbre’; Maria del Mar Bonet, il·luminant el «carrer dels Cavallers» a ‘Alenar’ i recordant «la família» que un dia van fundar «cantants, músics i poetes». Serrat havia demanat una cadira per estar a l’altura del seu amic a l’hora d’evocar amb ell ‘La Fanette’, de Brel, i allà Lluís Miquel va cantar, amb solidesa i ganes acumulades, fonent tots dos veus i mirades. «El meu germà», va apuntar amb orgull l’homenatjat. La família no es disgrega quan hi ha llaços tan forts.