Eduardo Mendoza: «Rufo Batalla soc jo»

Final de trajecte. Eduardo Mendoza conclou la seva trilogia picaresca sobre el seu àlter ego Rufo Batalla l’últim dia del segle XX amb el món tenallat per la por mil·lenarista que l’univers informàtic exploti en un big bang definitiu.

Ara ho sabem, allò va quedar en res. Però és un d’aquests detalls que a l’escriptor li agrada portar a col·lació en la seva crònica jocosa i exagerada de la segona meitat del segle XX que posa fi amb ‘Transbordo en Moscú’ (Seix Barral). La nova novel·la –estratègica cita de cara a Sant Jordi– es pot llegir de forma independent i a diferència de les dues entregues anteriors, ‘El rey recibe’ i ‘El negociado del yin y el yang’, amb càrrega autobiogràfica. «Rufo Batalla soc jo», intervé flaubertianament, mentre admet una vinculació més personal i pròxima en vista del rerefons històric del llibre. És a dir: l’Espanya que acaba de complir la transició –«un període molt positiu en què en molt poc temps tothom es va posar d’acord i ens vam col·locar al capdavant, amb els països més avançats»– i que ràpidament es converteix en un objectiu del turisme massiu mentre fora de les seves fronteres i a velocitat de vertigen cau el mur de Berlín i comença a trontollar la Unió Soviètica.

Tukuulo, rei

En l’íntim, el bo de Batalla ha entrat en la maduresa gràcies al seu matrimoni amb una milionària i sembla haver posat seny definitivament. Però un no s’ha de preocupar, les circumstàncies portaran el nostre heroi a una doble vida com espia, cosa que propiciarà la reaparició de l’inefable príncep Tukuulo de Livonia, que, ara sí, sembla tenir possibilitats reals de recuperar el tron. «Perquè si la Unió Soviètica es desintegra, ara pot passar qualsevol cosa».

Aquesta és, com la majoria de les ficcions de l’escriptor, una obra marcada per l’humor –«més fi o més groller, segons com tingui el dia», puntualitza–, cosa que no li impedeix deixar constància de com s’han viscut importants moments històrics recents, convençut que aquesta és una de les funcions de la literatura. Per això ‘Transbordo en Moscú’ aixeca acta d’aquella bombolla d’«enriquiment, malbaratament, desorganització, corrupció i atomització del país» que va caracteritzar l’Espanya dels anys 80 i 90.

La fira del món

Notícies relacionades

Del narrador com a ventríloc

Guerra civil versemblant

A pocs lectors de l’autor els sorprendrà que dues iniciatives culturals com l’Expo de Sevilla i els Jocs Olímpics del 92 tinguin lloc en la trama. No en va, ‘La ciutat dels prodigis’ es desenvolupava entre les dues exposicions universals de Barcelona. «Sempre em va semblar molt curiosa aquesta voluntat d’una societat de muntar una fira sobre el món, i crec que l’Expo sevillana és un dels últims espeternecs d’aquesta tendència. M’interessa particularment com aquests esdeveniments han transformat les ciutats, i en el cas dels Jocs Olímpics això va ser crucial per a Barcelona. Aquí abordo aquests fets com si els els expliqués als meus nets».

Aquest relat entre nostàlgic i crític deixa fora aquest nou segle que ens va fer a tots dependents de la intel·ligència artificial sense gairebé adonar-nos-en. «Ens oblidem de les cabines telefòniques, del ‘tens xavalla per fer una trucada’ i el ‘deixa el missatge al contestador que ja et trucaré més tard, no hi ha pressa’». Entre un i un altre segle, diu, vam fer un salt mortal. No només s’ha acabat l’època de les novel·les d’espies, que a diferència d’altres gèneres van tenir una vida molt curta. També entrem en l’etapa actual de «desconcert i incertesa». I allà es revela el gran motiu pel qual l’autor decideix posar punt i final el 31 de desembre de 1999. «Em resulta tan complicat parlar del present que vaig preferir no entrar-hi».